PortadaAus-01

Les races autòctones catalanes V: les aus

Continuem amb aquesta sèrie de publicacions dedicades a les races genuïnes de Catalunya. Avui parlarem de la Gallina Empordanesa, la Gallina Prat, la Gallina Penedesenca i l'Oca Empordanesa.

La Gallina Empordanesa

GEMPORDANESA

Existeixen cinc varietats d’aquesta raça: la Blanca, la Roja, la Rossa, la Blanquirrossa i l’Aperdiuada que s’han pogut determinar gràcies a la feina de recuperació que es va fer a finals dels anys 80 del segle passat per part de l’IRTA. L’origen d’aquesta espècie es troba als concursos avícoles que organitzava la Mancomunitat entre el 1920 i el 1925. En aquest context, la tasca del professor Rosell i Vilà que va criar i seleccionar la varietat Blanca va ser molt destacada, tot i que va desaparèixer amb la seva mort i la postguerra. Amb tot, les gallines empordaneses es van mantenir a les cases rurals de l’Empordà, encara però, sota l’amenaça del perill de desaparició fins que la Diputació de Tarragona va propiciar la seva recuperació l’any 1982.

La Gallina Empordanesa es pot trobar a totes les comarques del país, tot i que també se’n cria en alguns indrets de l’estat espanyol, a França i, fins i tot a Alemanya, a on a finals dels 90 va sorgir-hi una associació de criadors de races de gallines catalanes “Sonderverein der Züchter Katalanischer Hühnerassen”.

Les característiques generals de la raça són que es tracta d’una au més aviat lleugera i molt rústica que resisteix el fred, però pateix amb la calor. La gallina adulta pesa entorn els 2,2 quilos i, en general, posen una mitjana de 180 ous en el primer any de posta, llevat de la varietat roja que pot arribar als 220 ous. Per la seva banda, el gall adult pot arribar a pisar uns 3 quilos.

Des de l’Institut de Recerca i Tecnologia Alimentària (IRTA) es continua desenvolupant un programa de conservació i estudi de la raça que es desenvolupa conjuntament amb l’Associació de Criadors de la Raça de Gallines Empordanesa. Segons les dades a 31 de desembre del 2021, és que hi ha un total de 172 gallines empordaneses, 117 femelles i 55 mascles en les 7 granges de Catalunya de les que se’n fa seguiment.

Gallina Prat

GPRAT

Aquesta raça té el seu origen en el conjunt de gallines i galls que freqüentaven la zona del delta del Llobregat, ja en l’Edat Mitjana, tot i que no va ser fins a finals del segle XIX que es van començar a definir i seleccionar. En aquest punt va ser quan es va fixar una varietat lleonada i una altra de blanca.

La millor època d’aquesta raça va arribar a la primera meitat del segle XX quan es va estendre per tota Espanya, bona part d’Europa i també a diversos països americans. A partir del 1965, però, amb l’aparició de les gallines híbrides va arribar-ne la decadència fins arribar a una situació crítica. El punt d’inflexió arriba el 1974 de la mà d’un grup d’antics avicultors de la raça, l’Ajuntament del Prat, la Diputació de Barcelona i el Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. A més, el 1985, l’IRTA va incorporar una població de 300 gallines i un any més tard es va constituir l’Associació de Criadors que conjuntament amb l’IRTA i el Centre de Mas de Bover de Constantí han treballat per a la conservació, l’estudi i la millora genètica de la raça del conegut pollastre i capó del Prat.

Els galls del Prat es caracteritzen per tenir una cresta més aviat gran amb cinc o sis dents, bec llarg i arquejat, ales gran i cuixes més aviat llargues. Per la seva banda, de les gallines cal destacar que tenen un bec menys arquejat i amb la cresta caiguda cap un costat. Són aus lleugeres i molt rústiques amb bona resistència a la calor i al fred. Un capó de la raça Prat pot pesar entre 4,5 i 5 quilos. La mitjana d’ous per any de les gallines se situa sobre els 150, dels quals la mitjana d’eclosió és del 75%.

El llibre genealògic de l’espècie es va crear el 2008 per part del Departament d’Agricultura de la Generalitat i el gestiona l’IRTA. El nombre total d’exemplars de Gallina Prat, segons les dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, és de 504, distribuïts entre 201 femelles i 303 mascles, tot i que només 50 i 38, respectivament, són reproductors.

Gallina Penedesenca

Penedesenca

La raça Penedesenca no es pot precisar des de quan es criava a la zona del Penedès, tot i que ja se’n parlava als anys 20 del segle XX. Com en les altres races de gallines, la incorporació de l’IRTA va ser cabdal per poder-la definir, així com per conservar la raça que va estar a punt de desaparèixer a mitjans del segle passat. Així, mitjançant el veterinari Antoni Jordà es van recollir ous fèrtils i aus en el mercat de Vilafranca del Penedès i de masies del voltant que es van traslladar al Centre Mas de Bover de l’IRTA, espai en el que es van augmentar i uniformar un població amb diverses coloracions de plomatge.  El resultat final va ser el de diferenciar quatre varietats: la Negra, l’Aperdiuada, la Blat i la Barrada.

Els galls d’aquesta espècie presenten una cresta senzilla, mitjana, amb cinc o sis dents, amb un bec allargat, una mica corb i fort, ales gran i inclinades i cuixes mitjanes i visibles. Respecte les gallines com a trets diferencials respecte els mascles són les ales més horitzontals i la cresta caiguda cap un costat. Són aus lleugeres, molt rústiques i amb molt bona vitalitat que resisteix bé la calor i el fred. Com a tret diferencial hi trobem que la closca dels ous és de color marró vermellós molt intens. La posta d’ous se situa entorn els 150 per anys, a excepció de la varietat negra, que a través d’un procés de millora genètica si situa prop dels 200 ous per any amb una eclosió mitjana en totes les varietats al voltant del 72%.

El llibre genealògic de l’espècie es va crear el 2008 per part del Departament d’Agricultura de la Generalitat i el gestiona l’IRTA. A la web del Ministeri d’Agricultura les dades censals deixen que hi ha un total de 193 exemplars de gallines penedesenques, de les quals 82 són femelles i 111 mascles (65 i 32 reproductors, respectivament).

Oca Empordanesa

oca-empordanesa

Tot i que l’origen d’aquesta espècie, segurament, és el mateix que el de les altres races d’oques europees, les primeres cites que es tenen sobre aquestes oques daten de finals del segle XIX. Des de principis del segle passat fins als anys 90 ja es parlava d’Oca Empordanesa, tot i que el patró definitiu va ser elaborat per Pere Vacarisas que va establir el “monyo” com una característica racial sense excepcions. El Baix Empordà va ser el principal centre de cria d’aquesta espècie, però ara aquesta ubicació no destaca d’altres comarques de Catalunya, ja que es pot trobar arreu.

L’Oca Empordanesa és de color blanc i de talla mitjana i, tot i ser esvelta, també presenta un gran volum. Es tracta d’un animal rústic i defensora del territori que ocupa, sobretot en època de zel. En aquest sentit, en moltes ocasions, s’ha utilitzat com a guarda de les masies, en substitució dels gossos.

Els mascles de l’espècie tenen el cap arrodonit, sense papada i amb monyo. Té un ulls arrodonits amb l’iris blau cel, presenta un bec mitjà, sense continuïtat amb el front i de color ataronjat amb punta rosada. El coll és llarg i lleugerament arrodonit i pla, les ales són grans, llargues i amb puntes entrecreuades sobre la cua. Les femelles, a diferència dels mascles, tenen el un coll una mica més curt i la borsa ventral més desenvolupada.

Una de les principal característiques de l’Oca Empordanesa és que són animals monògams. Els pesos se situen entre els 5,5 quilos de les femelles i els 6 dels mascles. La mitjana de postes és de 65 ous anuals que poden arribar als 200 grams de pes.

Actualment, AVIRAUT, una empresa de Cambrils, especialitzada en avicultura de races autòctones, va iniciar una tasca de conservació de la població a partir de 12 parelles. Atès que també hi ha poblacions d’Oca Empordanesa a França i Alemanya és difícil concretar el nombre d’efectius. De fet, les dades del Ministeri exposen que hi ha censades 504 oques empordaneses, 201 femelles i 303 mascles, dels quals 50 femelles i 38 mascles són reproductors.