EL CAVALL CAPAÇ DE VOLAR SENSE ALES

La fascinació pel cavall àrab, de raça pura sang, no coneix límits, fins al punt que al voltant de la seva figura han sorgit un grapat de llegendes, mites i creences que hem recollit en aquest escrit perquè les assaboriu i gaudiu tranquil·lament. 
Pregunteu, a qui correspongui, i ja veureu que la resposta serà gairebé sempre la mateixa. Amb un simple cop d’ull, què és allò que més us atrau quan esteu per primer cop davant d’un cavall de raça pura sang àrab? “La perfecció”, sol ser la resposta habitual. I la puresa, afegim nosaltres. El motiu: el seu fenotip no s’ha modificat ni gens ni mica en els últims 4.500 anys (és una de les tres races que no permeten la influència de cap altra sang) i es pot dir que, d’una manera o altra, ha contribuït a la formació de totes les races modernes de cavalls.  

No és molt alt, però sí que és (i ho és molt) genèticament fort, veloç, àgil, fidel i fàcil d’ensinistrar. El clima àrid de la península Aràbiga, d’on és originari, i el fet que els nòmades beduïns els utilitzessin per a dur a terme tasques bèl·liques i per fer front a llargs i esgotadors viatges va deixar una empremta en la seva condició física. Aquesta raça equina ha perdurat i resistit estoicament a el pas el temps gràcies, en part, a les seves qualitats i característiques. No és estrany que avui dia se li atorgui un important valor, ja que així ho mereix. 

De caràcter dòcil, això no treu que sigui orgullós i temperamental. Aquí estic jo, transmet amb el seu caminar orgullós, la cua sempre aixecada, desafiant. D’entre les seves característiques morfològiques destaca el lleuger augment en el front, entre els ulls, conegut com a jibbah pels habitants del desert. 

La seva connexió amb la mitologia, les llegendes, les creences i les curiositats no l’iguala cap altra bèstia del planeta. En aquest article us en deixem algunes, les més populars que han sorgit i crescut al voltant de la figura del cavall àrab, perquè les assaboriu i les gaudiu tranquil·lament. 

 Criar-los, un deure sagrat. 

La llegenda explica que aquests cavalls eren alimentats amb llet de camell i dàtils perquè això afavoria la seva fortalesa i, per tant, la seva supervivència. Tanta era la importància de desenvolupar la raça que el mateix Mahoma, el profeta que va crear l’islam, va decidir convertir la criança de cavalls àrabs en un deure religiós amb promeses fins i tot de vida eterna pels criadors. Mahoma va escriure a l’Alcorà que “com més grans de civada proporcionis al teu cavall, més pecats et seran perdonats”. 

 Les cinc eugues de Mahoma. 

La mitologia explica també que, per garantir la fortalesa de la raça, Mahoma va seleccionar un grup de gairebé cent eugues d’entre els seus exèrcits i les va deixar tancades, a ple sol, durant set dies en un estable construït prop d’un rierol d’aigua fresca i cristal·lina, on els equins solien anar a refrescar-se. Passat aquest temps, les va deixar lliures obrint les portes i totes van sortir galopant i renillant en direcció al rierol… però de sobte, Mahoma va ordenar tocar la corneta de reclam perquè anessin on ell es trobava. Moltes eugues van ignorar l’avís perquè la set era molt més forta que l’obediència, i només cinc d’elles van donar mitja volta sense dubtar-ho ni un sol instant. 

El profeta les va beneir acaronant-los les crineres i a partir d’aleshores es van convertir en les reines-mare de la raça. Tots els pura sangs posteriors descendeixen de les cinc mítiques eugues de Mahoma: Obayah, Kuhaylah, Saqlauiyah, Hamdaniyah i Habdah. 

Creació divina. 

En una de les llegendes més repetides sobre l’origen de la raça de pura sang àrab s’explica que, en realitat, el cavall va ser un regal d’Al·là, el nom de Déu a l’islam, que desitjava crear un animal que fos tan ràpid com el vent. Va agafar un grapat de sorra del desert i amb l’acció del vent del sud es va transformar en un cavall que Al·là va dipositar al terra directament de les seves mans. 

 Cavalls cangurs. 

En molts documents se esmenta que la comunicació dels equins amb el seu amo era molt estreta, fet que, al llarg dels segles, ha acabat influint en el desenvolupament mental dels cavalls àrabs, formant un caràcter especial. Un cavall per a un beduí no era un animal funcional, sinó un amic que no creava problemes i de total confiança, sota la supervisió del qual podia deixar fins i tot la vigilància dels nadons. Pels citats beduïns, el seu equí era un integrant més de la família i en les nits més fredes els feien entrar a la tenda perquè estiguessin calentons i confortables. 

 Fascinació. 

La seva velocitat i elegància en el trot van resultar determinants perquè els beduïns s’emportessin la victòria en moltes batalles, i la popularitat i la fascinació dels cavalls àrabs per part dels combatents va créixer enormement. De fet, molts soldats van començar a referir-se a la raça com el cavall capaç de volar sense ales. Segons les creences de l’època, els cavalls àrabs estaven dotats de la capacitat de protegir els propietaris dels mals esperits. El mateix Mahoma va proclamar en una ocasió que “el diable mai no gosarà entrar en una tenda habitada per un cavall àrab”. 

 El cavall de Mahoma. 

Ja que estem amb Mahoma, continuem parlant d’ell: el profeta va posar de nom Lazlos (cavall del desert) al seu company de quatre potes de raça àrab i el va muntar quan va fer el seu primer pelegrinatge a la Meca. Aquest esplèndid animal, regal del governador d’Egipte (qui, a més, va fer-li arribar també un ase de nom Yafur), va despertar en el profeta una gran passió pels cavalls, i en especial per les eugues. No obstant això, el fort lligam entre Lazlos i Mahoma no va evitar que continués adorant també Al-Qaswà, el seu camell favorit.   

CONCURS MORFOLÒGIC A SERINYÀ 

L’Hípica Bosquerós de Serinyà ha cedit ja en dues ocasions les seves instal·lacions per acollir les edicions del 2017 i del 2021 del Barcelona International Arabian Horse Show, un concurs morfològic internacional de cavalls de pura raça àrab. Hi prenen part els millors exemplars de l’Estat i alguns equins provinents d’Itàlia o França (en total, uns cinquanta participants) i els tres millors animals s’enduen una medalla… i un cobriment gratuït.  

TOT ALLÒ QUE HAURÍEU DE SABER DEL GOS D’ATURA CATALÀ

TOT ALLÒ QUE HAURÍEU DE SABER DEL GOS D’ATURA CATALÀ I ALGUNES CURIOSITATS QUE (SEGURAMENT) NO CONEIXEU
Ni molt menys és una guia per a experts ni tampoc un assaig dirigit a un públic general, malgrat que és de fàcil lectura. L’article que esteu a punt de llegir és un intent de presentar la raça de gos autòctona de Catalunya de manera diferent, ni millor ni pitjor, posant en primera línia allò que, per norma, sol quedar en segon terme, i a l’inrevés.    

Trobar informació del gos d’atura català en l’època de la digitalització i les noves tecnologies no és gens difícil ni feixuc. No cal complicar-se la vida. Amb una simple cerca a Google en farem prou perquè els resultats que ens apareixeran a la pantalla seran aclaparadors. A l’instant i en diferents idiomes podrem seleccionar un batibull de textos perfectament classificats que inclouran definicions, dades, característiques morfològiques, origen, concursos i, per descomptat, imatges. Ah, i també altres propostes singulars, com ara un tutorial per estampar una espectacular fotografia d’un pastor català en una tassa de cafè i que quedi ben bonica.

Tot el gruix d’informació general, i molt i molt més, està disponible a la xarxa. És per això que aquest article va en una altra direcció. Ens proposem parlar del gos d’atura català des d’un punt de vista diferent, menys oficialista si ens permeteu l’expressió, a partir d’una perspectiva més agraïda i anecdòtica, i a estones simpàtica. Això sí, sense oblidar-nos d’explicar res que serveixi per evocar un quisso tan especial i singular que té una personalitat única.

Un bàrbar 

Que tot ésser viu prové d’algun lloc i té una història evolutiva determinada ja ho teníem entès. La qüestió és filar prim i fer una reconstrucció que s’acosti a quan i com va succeir realment un fet en concret. Quin és l’origen del nostre pastor català? Una molt bona pregunta que, avui dia, encara no té una resposta clara. Definir el moment exacte de l’aparició del gos d’atura català en la història és una tasca gairebé impossible que fa ballar als experts. 

En la teoria més acceptada s’explica que la majoria de gossos pastors provenen dels Terriers del Tibet que es van introduir a Europa durant les invasions bàrbares (any 150 aC) que van significar la caiguda de l’Imperi Romà. Amb els anys, aquests nouvinguts es van creuar amb altres races locals i una d’elles es va establir a les muntanyes catalanes, als Pirineus, i va desenvolupar unes característiques pròpies a causa del seu aïllament geogràfic.

Un apunt a aquest fil històric: fins al 1970, el nombre d’exemplars de gos d’atura català va baixar en picat i la raça va fregar l’extinció, però a partir d’aleshores un grup de criadors va treballar per evitar que el desastre acabés materialitzant-se. I per què es vas arribar fins a aquesta situació, us preguntareu amb tota la raó del món? En essència, per dos motius; primer, perquè el món ramader que havia perdurat durant segles s’esfondrà i els Pirineus es van obrir al turisme i als gossos d’altres races foranes, fet que va significar que el gos català es mestissés i el seu tipisme s’anés diluint; i segon, perquè la raça no va aconseguir captar l’atenció com a animal de companyia. En aquells dies, per a la major part de catalans les races estrangeres eren més bufones perquè a Europa ja les criaven de manera selectiva mentre que el nostre gos continuava essent considerat un gos petaner, el gos de sempre, el gos rústic de pagès.

Emoticona: feliç

La gent s’equivocava perquè el caràcter del nostre quisso és afable. Però abans de passar a definir els seus principals trets de comportament, és necessària una apreciació: el gos d’atura català té instint de pastor, i això significa que provarà sempre de reunir tot allò que es mogui. Quedi clar. 

Quatre adjectius defineixen perfectament la seva manera de ser: tranquil, treballador, viu i intel·ligent. Cert és que li costa agafar confiança amb els desconeguts, però és dolç amb l’amo i els membres de la família. Quant a fidelitat és el número u i quant a obediència, també, malgrat que, quan cal, pren les seves pròpies decisions i de vegades es mostra tossut. Es transforma quan surt de casa; és aleshores quan floreix la rauxa, l’energia i l’explosivitat. Vol sentir-se útil. I és incansable. Desitja córrer, ser lliure, és curiós de mena, però tothom tranquil: tornarà. Sempre torna. Per això no li agrada anar lligat durant els passejos. De fet, no se sol allunyar gaire de l’amo i està pendent de tenir-lo sempre localitzat. Mira per ell i també per la família, ja que té un fort instint protector. 

Com tota bèstia, algun dia la farà grossa… En aquell moment s’ha de mantenir la calma i no esbroncar-lo ni poc ni massa, sinó de manera equilibrada. És un gos molt sentit que s’ofèn si se’l renya injustament. Pot arribar a estar-se un temps moix evitant creuar la mirada amb la del seu amo… tot i que de seguida cercarà el perdó immediat perquè, pel damunt de tot, és un gos que pretén ser feliç.

Cognició

Tot i que no hi ha un acord definitiu quant al nombre de caps de bestiar que pot guardar un gos d’atura català, en el llibre La vida dels pastors (1934) es narra la història de com quatre exemplars i quatre homes van ser capaços de controlar un ramat de 4.000 ovelles durant un llarg viatge treballant en equip i emprant la intel·ligència per resoldre totes les situacions a les quals van haver de fer front.

Se n’ha parlat molt i en profunditat de la capacitat cognitiva del pastor català per aprendre de seguida les ordres del seu amo i dur-les a terme immediatament fil per randa, però la seva intel·ligència va més enllà: el gos coneix cada ovella com el mateix pastor. En una barreja de caps de bestiar de diferents amos, a la veu del pastor anirà destriant una a una i anirà portant a la cleda assenyalada les que pertanyen al pastor que el mana. També és capaç d’endevinar la proximitat d’una tempesta, i té el pressentiment del perill que voltarà al ramat o quan aquest s’apropa a un penya-segat. Finalment, s’adona de seguida quan manca una ovella i li segueix el rastre per l’olfacte fins a trobar-la.

Algunes curiositats: 

  • Sabíeu que el nom gos d’atura li ve perquè una de les funcions que fa quan treball és aturar el ramat d’ovelles? 
  • Sabíeu que el gos d’atura pot presentar dos tipus de cua, una de llarga i una de petita que no fa ni 10 centímetres?  
  • Sabíeu que el gos d’atura català s’ha fet especialment resistent a les malalties canines hereditàries perquè sempre ha viscut a la intempèrie i tradicionalment no ha rebut cures de salut dels pastors?  
  • Sabíeu que el pelatge del gos d’atura català, una de les seves característiques físiques més cridaneres, no és d’un color uniforme, sinó que està format per diverses tonalitats d’un mateix color (generalment, beix, blanc, negre o gris) i fins i tot una combinació de colors? 
  • Sabíeu que el gos d’atura català és especialment protector amb els nadons d’una família? 
  • Sabíeu que el gos d’atura català va ser la primera raça de l’Estat espanyol reconeguda oficialment i internacionalment l’any 1919? 
  • Sabíeu que els exemplars a partir dels quals es va redactar l’any 1929 el primer estàndard de la raça es deien Tac (mascle) i Iris (femella)? 
  • Sabíeu que Cobi, la mascota de Barcelona’92, és un gos d’atura català dibuixat a l’estil cubista? 
  • Sabíeu que el gos d’atura català muda el pelatge en dues etapes, renovant primer el pèl de la meitat anterior del cos i després la resta, i que durant una època sembla que tingui dos pelatges diferents i fins i tot sembla com si es tractés de dos gossos diferents? 
  • Sabíeu que, durant la Guerra Civil Espanyola, se’l va fer servir com a gos missatger i vigilant? 

NOUS HORITZONS

La covid-19 va trasbalsar el ritme de vida del planeta, i la Fira de Sant Martirià no en va ser una excepció. L’any passat, en plena pandèmia i encara sense vacunes, no va ser possible organitzar-la de manera presencial. No obstant això, i per no faltar a la seva cita anual amb els cada vegada més nombrosos seguidors, va tenir lloc una mostra digital en què els seus principals continguts es van traslladar a la ràdio i a la televisió.  

Aquest 2021, la cosa ha canviat. La situació epidemiològica ha millorat i la Fira de Sant Martirià tornarà com sempre l’hem conegut; en un espai físic, en un format exposició-concurs per recórrer-la a peu, com ha de ser. I això sol ja és un motiu per estar satisfets. 

La segona gran novetat d’enguany és una clara visió de futur que servirà, des d’avui mateix, perquè la Fira obri nous horitzons. Els continguts amb els quals es relaciona la mostra banyolina i d’altres també molt interessants (el món del cavall i les races autòctones, gastronomia sostenible, productes de la granja i de la terra de proximitat, llavors tradicionals, actualitat, entrevistes, articles, reportatges, anàlisi…) es podran consultar en un portal web (www.firasantmartiria.com) que estarà actiu tot l’any, cercant la qualitat i el rigor indispensables, i donant prioritat a l’esfera local com fins ara, però obrint fronteres per divulgar el bo i millor de Catalunya. 

Una web de referència perquè hi navegueu i la tafanegeu. De ben segur que hi trobareu allò o allò altra que us semblarà interessant! 

TOT ALLÒ QUE CAL SABER SOBRE L’OCA EMPORDANESA

Sabies que en algunes masies s’utilitza com a guarda en substitució del gos? O que un dels seus principals usos avui en dia és com a animal de companyia? El perquè del seu nom és una de les úniques coses que, per deducció, és fàcil de conèixer d’aquesta raça autòctona catalana…

L’oca empordanesa és una raça autòctona pròpia de Catalunya el nom de la qual –per esbrinar el perquè no s’ha de ser pas un prodigi en la deducció- prové d’haver estat la més comuna en l’àrea de l’Empordà. Segons diversos estudis, el seu origen s’ha de buscar en les poblacions salvatges de l’espècie Anser anser(l’oca comuna o vulgar, l’ancestre silvestre de totes les classes d’oques domèstiques encara existents a Europa) que campaven lliurement pel vell continent.

Tot i tenir aquest origen compartit amb altres oques blanques europees, com ara la Romana, la Babat o l’Emden, el fet que du- rant molt de temps romangués en altres zones on es van moure aquestes espècies, va fer possible que esdevingués una població ben diferenciada. Es documenta la seva existència per primera vegada a finals del segle XIX com a oca del país o oca blanca, es- sent molt popular a les zones de Girona i a Barcelona, on es criava per la seva carn i per la posta. No va ser fins al 1992 quan va que- dar perfectament definit el seu estàndard, confeccionat per Pere Vacarisas, un important criador de la raça de Reus.

Com és?

Té una característica diferenciadora que no presenta cap altra raça del món: una protuberància (un monyo) al cap. És un animal esvelt, de color blanc, amb els ulls blau cel, el bec ataronjat, les potes rosades i les bosses abdominals ben desenvolupades. De- fensa el territori que ocupa amb caràcter, molt més durant l’èpo- ca de zel. És agressiva amb els estranys (no pas amb el pagès) i arran d’això se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos. Referent també als seus usos avui en dia, s’ha convertit en un animal de companyia i no pas productor, encara que els seus rendiments, tant en posta com en carn, són força acceptables.

Actualment la podem trobar en diferents comarques i en altres comunitats autònomes, així com a França i a Alemanya. Pel que fa als efectius a Catalunya, s’estimen en unes 170 parelles. Però l’interès per aquest animal és creixent, i això fa preveure que es pugui anar allunyant –a poc a poc– del perill d’extinció. Una cu- riositat per acabar: si mai visiteu el claustre de la Catedral de Barcelona, hi trobareu una bassa vora un brollador. Allà hi ha tretze oques empordaneses, tantes com, segons la llegenda, anys tenia Santa Eulàlia quan va ser martiritzada.

QUÈ SE N’HA FET DE L’ASE CATALÀ?

La Fira de Sant Martirià i la recuperació de l’ase català han evolucionat de forma paral.lela els darrers 40 anys. A mitjan anys 70, ambdues eren al llindar de l’extinció. El 24 de novembre de 1978 van començar a reeixir; i així, de forma ininterrompuda, han anat mantenint i creixent fins avui dia.

Gràcies a aquell tractant de bestiar de Berga i un parell d’il.lusionats veterinaris de Banyoles, es va salvar el que semblava insalvable. Uns romàntics. Aquell any 78 es va reobrir el Llibre de Registres de l’ancestral raça catalana, amb vuit someres i dos guarans. Els iaios de l’actual Llibre Genealògic; i es va fundar l’as- sociació de la raça: l’AFRAC. Avui dia, el llibre comptabilitza 1.715 animals enregistrats. No tots vius, per descomptat. Que campin i controlats per l’associació n’hi ha, a hores d’ara, 908. De guarans 340 i 568 someres; joves i vells, és clar.

D’aquests animals en tenen cura un total de 131 criadors. Quan l’any 1995 es va iniciar el Programa de Conservació (AFRAC- DARP-UAB), se’n van comptabilitzar 98 (36 mascles i 62 femelles), i 16 esforçats que els criaven. Quin canvi, oi? I com han guanyat en tots aquests anys! Des del 2006 hem fet diversos concursos morfològics oficials i cada cop és més costós escollir els tres que han de pujar al podi. Millor així, veritat? How to stop thinking about a hookup on natashafromrussia. Les darreres avaluacions morfològiques als reproductors (en una escala fins a 100) ens han classificat el 37% de les someres i el 67% dels guarans com a molt bons o excel.lents (puntuació superior a 75 punts). Això ens reconforta pensant que les coses no s’estan fent tan malament.

D’estudis se n’han fet molts. Sobretot de genètica i genealogia. Volem saber en cada moment què tenim i com va evolucionant la població. Procurar que la consanguinitat no se’ns surti de mare i ens ocasioni problemes, i poder donar les recomanacions més adients als criadors perquè continuïn proporcionant individus tan alts, forts i eixerits com sempre han estat els ases catalans.

Jordi Jordana

 

UN VALOR NATURAL INSUBSTITUÏBLE

La gallina Pairal, una raça autòctona catalana, té una particularitat que no tenen les altres: una gran aptitud materna que, possiblement, serà determinant per a la seva subsistència en uns moments en què la seva recuperació avança, tot i que a petits passos.

Origen i primer patró

Antigament, aquestes gallines de petita grandària autòctones de Catalunya anomenades popularment periques, quiques o pe- leies havien estat molt presents en les nostres masies i cases de pagès situades al voltant de la Serralada Litoral, que comprèn les comarques del Maresme, el Vallès i el nord del Barcelonès. Ja tenim constància de la seva existència en arxius fotogràfics i en alguna notificació documental de principis del segle passat en la zona del Vallès i del Maresme. No obstant això, els nostres page- sos han estat qui més informació han aportat sobre la gallina Pai- ral. En els seus testimonis ja es destaca la seva aptitud materna

14 i que, principalment, eren utilitzades per incubar els ous propis i també els d’altres gallines o espècies d’aus.

L’any 2012 em vaig animar a posar en marxa el procés de recupe- ració de la raça després de detectar diversos grups dispersos de gallines en diverses cases de pagès que presentaven una forma i un tipus molt semblants entre elles. Amb l’ajuda i l’orientació del Doctor Amadeu Francesch, expert genetista avícola, vaig iniciar un estudi de freqüències de les principals característiques mor- fològiques de diferents poblacions, aconseguint definir les dues principals varietats de color en la raça: l’aperdiuada i la blat. Amb totes les dades, en el mes de juliol del 2013 vaig establir el primer patró morfològic orientatiu de la gallina Pairal catalana.

Principals atributs

Tal com ja he comentat, aquesta gallina té com a principal ca- racterística la seva gran aptitud materna. Té molta facilitat per quedar-se lloca (quan emet calor per incubar els ous), cova molt atenta i és molt solidària (entre elles s’ajuden per protegir els ous sota l’atenta vigilància del mascle). Cuida i defensa els seus po- llets de qualsevol imprevist com cap altra gallina fa (d’aquí possi- blement el nom de peleies) i aquest instint ha estat i serà crucial per a la seva supervivència.

Gent del món rural explica que les lloques s’amaguen sigil.losament, sense deixar rastre, quan volen incubar i que un bon dia apareixen de sobte, ben contentes, amb els seus pollets darrere. Tracten la seva descendència amb molta cura i delicadesa, evitant sempre llocs perillosos en què pugui haver-hi depredadors, en què els marges siguin grans o bé hi hagi massa aigua. Per tot plegat, els pollets creixen amb molta vitalitat i l’astúcia necessària per sobreviure i arribar a joves, i després a adults, amb èxit.

El seu temperament és eixerit. Els exemplars més veterans volen com perdius en cas de perill i dormen ben amunt dels arbres i de les teulades per evitar riscos. Look people for hookup on ukraine-ladies. L’instint matern ha aconseguit que es perllonguessin en el temps, però també la seva capacitat per estar sempre alerta i amagar-se quan detecten la més mínima amenaça. D’aquesta manera, poden completar el cercle criant.

Present i futur

En l’actualitat, la Pairal ha deixat de ser imprescindible en la seva principal funció d’incubar ous d’altres espècies d’aus. Eren galli- nes que substituïen les modernes incubadores artificials, però avui en dia qualsevol pagès o criador pot adquirir un d’aquests ginys per un preu molt assequible i estalviar-se el manteniment d’aquests animals. Al Maresme, curiosament, també havien estat utilitzades a mitjans del segle passat en hivernacles de planta ornamental destinats al cultiu de rosers per controlar les males herbes d’una manera molt ecològica. Una activitat que ja tampoc desenvolupen. Per tot plegat, amb l’afegitó que no es tracta d’una raça especialment atractiva pel que fa a la productivitat, el seu estat censal és certament crític. En els darrers anys ha augmentat el nombre d’exemplars, però encara queda molta feina per fer.

Però sóc optimista! Aquestes gallines tenen uns índexs d’èxit materns en criança realment excel.lents i la cura que tenen les mares dels seus pollets és, sens dubte, un valor natural insubstituïble. La creació d’una associació com la nostra és un exemple més de què la societat actual està molt més conscienciada en recuperar i protegir animals amb problemes d’extinció. Aquesta actitud positiva de donar valor al passat ens ofereix una clara esperança pel manteniment i conservació d’aquest patrimoni genètic viu que tenim en les nostres races autòctones.

Desitjo que gaudiu d’aquesta magnífica Fira que enguany arriba a la seva 40a edició, dedicada a les nostres races catalanes. Si doneu un tomb per les carpes, trobareu una petita representació dels tipus i colors més abundants de la nostra gallina Pairal.

 

Jaume Berenguer i Boix

President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)

UNA FIRA EN LÍNIA

La Fira de Sant Martirià de Banyoles acudeix, un any més, a la seva cita anual. Però enguany ha hagut de reinventar-se, donada la gravetat de la situació sanitària. La Fira doncs tindrà lloc de manera digi- tal, en línia el cap de setmana del 14 i 15 de novembre. Aprofitarem la tecnologia per mantenir-la viva iconnectada amb la gent.

La programació es podrà consultar a través de la pàgina web de la Fira (www.firasantmartiria.com), s’ha elaborat respectant al màxim les mesures de seguretat i comptarà amb demostracions de salts, carrusels, doma en llibertat, xerrades o entrevistes sobre temàtiques relacionades amb el món del cavall i de les races autòctones. The best asian dating website have very much interesting pictures of hookups.

Tots els continguts es retransmetran per Banyoles Televisió, Ràdio Banyoles i per les xarxes socials de la Fira. Així mateix aquesta edició de la revista de la Fira és en format únicament digital.

Volem que tothom pugui viure i gaudir de la Fira d’enguany, encara que sigui d’una manera diferent. Desitgem que el proper any ens puguem retrobar en el marc habitual de la Fira.
Gràcies als que feu possible que cada any puguem gaudir de la nostra Fira.

Associació Fira de Sant Martirià

UNA FIRA VIRTUAL

Aquest any la Fira de Sant Martirià no serà físicament al Parc de la Draga, però no deixarà d’acudir a la seva cita anual amb el món del cavall i les races autòctones. L’Associació de la Fira de Sant Martirià, amb el suport de l’Ajuntament de Banyoles, han fet un esforç per reinventar la mostra i adaptar-la a la situació actual.

 

El cap de setmana del 14 i 15 de novembre la Fira de Sant Martirià estrenarà un nou format com a fira virtual. L’organització de la Fira ha arribat a un acord amb Banyoles Televisió i Ràdio Banyoles perquè l’essència de la mostra es mantingui a través dels continguts que els dos mitjans locals emetran durant tot el cap de setmana. Serà una edició única i especial perquè els veïns i veïnes de Banyoles i comarca no deixin de connectar-se amb el sector del cavall, les hípiques, les exhibicions eqüestres o les races autòctones.

Banyoles Televisió oferirà una programació de continguts durant tot el cap de setmana que inclourà demostracions de salts, carrusels o doma en llibertat, que s’han elaborat en col·laboració amb els centres eqüestres i hípiques que habitualment participen en la Fira de Sant Martirià. Pel que fa a les races autòctones s’oferirà una mostra virtual que, a través d’entrevistes amb diferents representants del sector, farà un repàs a les principals races autòctones dels Països Catalans, per conèixer-ne les prin- cipals característiques, la història i la situació actual i futura de cadascuna d’aquestes races, que habitualment són presents a la mostra que s’organitza al Parc de la Draga.

La programació s’oferirà per Banyoles Televisió, es podrà consultar a través del web firasantmartiria.banyoles.cat i des de les mateixes xarxes socials de la Fira de Sant Martirià.

Durant el cap de setmana del 14 i 15 de novembre Ràdio Banyoles oferirà també una programació especial centrada en la Fira de Sant Martirià on emetran programes especials sobre la mostra emesos per l’emissora i fragments de la història de la Fira, com per exemple una edició especial del programa Records i memòries on Joan Saubí i Joan Olivas explicaven els orígens de la mostra. Tota la programació es podrà seguir en directe al 107.3FM de Ràdio Banyoles o bé a través del web www.radiobanyoles.cat.

Exposició de cartells i concurs

Prèviament a la celebració de la Fira de Sant Martirià virtual, l’Associació Banyoles Comerç i Turisme i l’Àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament han organitzat una mostra de cartells antics de la mostra que es podran veure als aparadors dels diferents establiments associats a l’entitat.

A més, també han convocat un concurs de fotografies a Instagram amb diferents premis valorats amb un total de 2.000€. S’hi podrà participar compartint fotografies dels aparadors dels establiments que participen a l’exposició o bé dibuixos o manualitats inspirats en la Fira de Sant Martirià. Totes les fotografies s’hauran de publicar a la xarxa social Instagram entre l’11 i el 20 de novembre amb l’etiqueta #firasantmartiria20.

Tota la informació actualitzada d’aquesta edició virtual de la Fira de Sant Martirià es podrà consultar a través de la pàgina web www.firasantmartiria.com, on es podrà descarregar també la nova edició de la revista de la fira que serà únicament en format digital.

CONSERVAR LES LLAVORS CATALANES

La connexió de molts petits productors sensibilitzats amb el problema de la pèrdua de llavors tradicionals i la negació d’un model agrícola hegemònic i poc sostenible va fer possible la creació, l’any 2004, de la Xarxa Catalana de Graners (XCG), organitzada de forma horitzontal i assembleària.

Des d’aleshores, treballen plegats com un equip de graners locals autogestionats i s’ajuden els uns als altres per assolir objectius comuns: la conservació de les llavors autòctones i ecològiques, la compartició d’experiències i metodologies, la dotació d’una base de dades que permeti conèixer totes les varietats conservades i el foment del lliure intercanvi i infor- mació. Tot plegat, perquè redundi en la qualitat dels nostres aliments.

Proposen l’agroecologia com una solució als problemes ecològics, socials i culturals que afecten la societat actual perquè, 8 a més a més, també és una eina que permet independitzar-se del sistema agroalimentari corporatiu i fomenta l’autonomia i el benestar dels pobles.

Membres

La xarxa compta, avui en dia, amb onze membres, entre els quals hi figuren empreses plenament consolidades, com ara Ecollavors (en funcionament des del 1995), i n’hi ha que s’han especialitzat en un sol producte; per exemple, Triticatum, que ha centrat els seus esforços recol·lectors exclusivament en el blat; o bé Arboreco, dedicada a les varietats tradicionals de fruiters ecològics. Per la seva banda, La Panotxa té com a objectiu principal la conservació i la divulgació de les nostres varietats tradicionals d’horta.

Els coneixements i les llavors de la Xarxa Catalana de Graners estan a disposició de tothom al territori, però també els intercanvien amb conservadors de les illes Balears, del País Valencià i amb la xarxa de llavors en l’àmbit estatal.

Per més informació: www.graners.wordpress.com

EL VERITABLE AMIC DE L’HOME

L’evolució del cavall fins a esdevenir l’herbívor de quatre potes que coneixem avui en dia es remunta a fa uns 55 milions d’anys. L’exactitud en què va fer els primers passos pel planeta és impossible de conèixer, però els científics estan d’acord que el seu primer avantpassat va ser l’Eohippus (en grec, cavall de l’alba), una animal amb trets similars al gos que va viure a l’Amèrica del Nord, concretament en els territoris que avui conformen l’Estat de Wyoming, a l’oest dels Estats Units. Just on s’ubica el Parc Nacional de Yellowstone.

A poc a poc, els equins van expandir-se cap a Europa i a l’Àsia abans fins i tot que els continents se separessin, i des d’allà van fer salt també a l’Àfrica mentre l’evolució natural seguia el seu curs. Els experts adverteixen aleshores de l’aparició, al voltant d’aquest període, de l’espècie salvatge anomenada tarpan (equus ferus ferus) que tenia característiques molt similars als cavalls representats en diverses coves prehistòriques. L’últim exemplar documentat de tarpan va morir en captivitat a Rússia l’any 1909, amb temps suficient perquè els científics el poguessin estudiar a fons i concloure que d’ell provenien totes les espècies que actualment campen pel món. Fa uns dos milions d’anys va sorgir, també a Amèrica, l’equus ferus caballus, el primer cavall amb l’aparença actual.

Domesticació

Quan i on va aconseguir l’home domesticar el cavall per primer cop? No hi ha consens entre la comunitat científica, tot i que la teoria més acceptada és que va tenir lloc a mitjans de l’any 3.500 abans de Crist al Kazakhstan (Àsia). Sens dubte, va tractar-se d’un dels majors punts d’inflexió de la història de la humanitat, ja que és a partir d’aquell instant quan l’home comença a treure profit de la força i noblesa dels equins per focalitzar-los en l’assoliment d’unes fites concretes, segons els temps i les civilitzacions.

El cavall i l’home han lligat els seus destins des d’aleshores, però mai en forma d’igualtat, sinó de sotmetiment. Avui dia veiem els equins als hipòdroms, en festes i desfilades, en tas- ques agràries, en activitats d’oci, de turisme rural o esporti- ves, ajudant a complir missions terapèutiques i de desenvolu- pament del lideratge, i com un signe identificador de l’estatus del seu propietari. També es promou la seva faceta com a vigilant forestal adreçada a la conservació del medi ambient. Però pocs recorden que la seva contribució a les finalitats de l’home va resultar determinant en la posterior transformació del món i en el progrés de l’espècie humana.

Usos

La relació entre l’home i el cavall va començar sent de depredador-presa, amb l’interès d’aprofitar la seva carn per alimentar-se i la seva pell per guarir-se del fred. Anys més tard, em- prar la força de tracció i de treball dels equins es va convertir en necessitat. Aquest binomi esdevindrà cabdal pel futur de la humanitat perquè es van revolucionar i potenciar àmbits tan estratègics com ara el transport (per primera vegada es podien recórrer grans distàncies), la guerra (els grecs els van preparar per a la batalla, malgrat el seu tarannà afable, amb el desenvolupament dels estreps, brides, arnesos i selles, i durant molts anys la potència militar d’un país es va mesurar en funció del nombre de cavalls disponibles per a les operacions militars), la conquesta de nous territoris i la creació de nous imperis.

El pas del temps va comportar una intensificació del conreu de l’agricultura i, en conseqüència, l’impuls de l’economia, mo- ment en què els cavalls es van estabular, es van controlar les manades, i es va començar a exercir la castració i la selec- ció dels millors exemplars per millorar-ne les races i optimitzar-les per a usos concrets.

Relegament

En el segle XIX ja s’albira la fi de l’època daurada dels cavalls. La mecanització suposa el seu relegament i substitució per trens, camions i tractors, però encara participen en les dues grans guerres mundials. Moren un gran nombre d’exemplars i algunes races desapareixen per la manca de control en la cria i la reproducció, i perquè la seva carn va ser un recurs alimentari en temps de penúria. Els equins formaven part de les ano- menades càrregues de cavalleria. L’excessiva xifra de morts d’exemplars va fer possible que, a partir d’aquell moment, cessés la seva utilització en les batalles. A partir de l’any 1950, moltes associacions duen a terme una gran tasca de protec- ció, desenvolupament i de consolidació de la puresa i els estàndards propis de totes les races arreu del món.

La població actual de cavalls al planeta suma un total aproxi- mat de 60 milions de caps. El país on més n’hi viuen és la Xina, entre 8 i 9 milions.