LA IMPORTÀNCIA D’UNA BONA HIGIENE DENTAL DEL CABALL

ENTREVISTA A PERE COMA

Veterinari especialista en odontologia de cavalls

En altres paraules, en Pere és dentista de cavalls. A Catalunya n’hi ha de comptats. El seu perímetre d’acció és la província de Girona, tot i que en ocasions puntuals fa alguna aventura fora. Si teniu un èquid amb problemes bucals, o bé que ha de passar la revisió anual, no us ho penseu: poseu-vos-hi en contacte i no patiu perquè, per a la vostra comoditat, la consulta es desplaça amb ell.

Des de quan es té cura de les dents dels cavalls? És una especialització recent?

“No! Els humans sempre s’han preocupat de cuidar les eines que els han permès subsistir. I en aquest sentit, els èquids han estat primordials. Per tant, la seva cura ha estat necessària i ha experimentat una evolució constant en funció del creixement del seu valor econòmic”.

Continua…

“Totes les civilitzacions se n’han preocupat. Es té constància de tractats de l’època romana en què es descriuen malalties i tumors bucals, així com els respectius tractaments. Els coneixe- ments i les tècniques han anat evolucionant amb el temps fins a arribar a l’actualitat. Avui dia es dispensa un tracte diferencial a l’odontologia perquè els veterinaris del món del cavall s’han especialitzat en aquest camp”.

En sou molts, a Catalunya?

“Gairebé tots els veterinaris que es dediquen als èquids tenen cura també de les seves boques, com si el metge de capçalera mirés les boques dels seus pacients. Però hi ha qui, per afició o per interès, ha fet un pas més enllà i ha desplaçat la seva activitat cap a l’odontologia, oferint més possibilitats de tractaments. D’aquests, a Catalunya en som ben pocs, potser deu. És bàsic crear sinergies entre nosaltres perquè, d’aquesta manera, millorem el coneixement de les patologies. L’alt cost dels mètodes de diagnòstic és un altre motiu pel qual ens especialitzem, ja que d’aquesta manera podem oferir els nostres serveis a altres veterinaris. Fins i tot, segons l’àmbit d’especialització, també ens referim pacients”.

Quines són les principals tasques d’un dentista de cavalls? 

“Bàsicament, condicionar la boca perquè l’animal pugui menjar amb normalitat i, a més a més, pugui tenir una vida esportiva òptima. Per menjar bé, la boca ha d’estar en bones condicions… però per què un cavall tingui un bon rendiment esportiu també ha de tenir la boca en bon estat? Doncs sí, això també influeix. Aquesta és la nostra feina i té moltes repercussions tant en el comportament com en la funcionalitat general i la condició física”.

“Sedem l’animal abans de començar a tractar-lo, però alguna ungla m’ha saltat”

Són molt diferents les dents dels humans que les dels cavalls?

“En un món salvatge els humans seríem depredadors i els cavalls, preses. Aquest sol fet ja condiciona com és la dentició dels uns i dels altres. A més, els hàbits alimentaris (omnívor versus herbívor) fa que la forma dentària i l’ús que se’n fa sigui diferent en ambdues espècies. L’humà ha de tenir una boca preparada perrosegar i l’equí, per moldre i aprofitar tant com pugui els recursos que deixen altres herbívors que no tenen comportament de fugida.”

Com és la boca d’un cavall? Quins tractaments necessita?

“La boca d’un cavall està dissenyada per tallar herba i perquè després passi un procés de mòlta, com el que es duia a terme en les antigues moles de gra dels molins. A tot això cal afegir-hi un efecte abrasiu que es produeix pel moviment de mastegament lateral de la mandíbula. Els tractaments es faran en funció d’aquestes característiques. Amb la domesticació, l’home ha provocat patologies en la dentició dels cavalls que serien molt minoritàries en estat natural i que, avui en dia, són molt habituals: per exemple, un creixement excessiu dels incisius”.

“Avui dia és inimaginable comprar un cavall sense fer-li una bona revisió bucal abans”

Algunes patologies poden ser greus?

“En el dia a dia, el principal tractament per evitar problemes és llimar les puntes creades pel procés de mastegament que poden arribar a ser molt greus i provocar talls i nafres a la mucosa bucal. La gravetat també prové per un mal recanvi en les dents de llet, càries, diastemes, malformacions, fractures o fissures en les peces dentals o en la mandíbula i maxil·lar, tumors…”.

L’objectiu del tractament, quin és?

“En una visita normal, aconseguir que l’animal pugui menjar i tre- ballar amb comoditat: així doncs, es llimarien les puntes creades en el procés de mastegament. Això és una mecànica que es realitza (o s’hauria de realitzar) un cop l’any. Es miraria que no hi hagués dents anormals i que el recanvi dental fos el correcte i, si convingués, s’extraurien”.

La consulta va allà on tu vas, oi?

“Els veterinaris de cavalls sempre ens hem desplaçat allà on és el pacient. El meu àmbit d’actuació és la província de Girona, tot i que faig escapades puntuals fora. Per a casos molt greus solem referir l’animal a una clínica amb la qual solem col·laborar i amb la qual compartim informació i formació”.

Com us ho feu per mantenir els dits sans i estalvis?

“Sempre sedem els cavalls. Segons el grau de manipulació a fer, es combinen diferents sedants i anestèsics amb dos objectius clars: que no hi hagi dolor i que el risc per al dentista sigui mínim. Disposem d’un aparell obre-boques amb graduacions que no els fa mal perquè, si el cavall tanca la boca, no ho pugui fer del tot. I per mirar dins, fem servir la clàssica frontalera”.

I les inspeccions, com es fan?

“Visualment i palpant amb la mà cada peça. Per fer-ho, s’ha d’introduir a la boca gairebé tot l’avantbraç. Sempre que es fan coses incorrectes poden passar coses inesperades… Sí, alguna ungla m’ha saltat”.

Per últim, què et suggereix la dita “a caballo regalado no le mires el dentado”?

“Crec que aquesta dita ve del temps dels nostres avis. Feia referència al fet que quan et regalaven un cavall, segurament era molt vell i, per tant, duraria poc i seria un niu de problemes. Antigament, la manera d’esbrinar l’edat dels cavalls era mirant-los les dents. Avui dia crec que és inimaginable que algú pugui comprar un cavall sense fer-li una bona revisió bucal abans.”

UN PATRIMONI VIU QUE CAL PRESERVAR

En les darreres dècades s’ha accelerat el ritme de desaparició d’espècies animals arreu del món, provocada en bona mesura per l’acció humana i el seu impacte sobre el medi ambient. La fragilitat dels ecosistemes i les espècies que els habiten és un fet global, com també ho és la lluita per preservar la riquesa biològica i evitar les conseqüències negatives que comporta. Aquest fenomen no es produeix només amb les espècies salvatges, sinó també amb els animals domèstics i d’ús ramader. A Catalunya, com en tants altres països, les profundes transformacions socioeconòmiques al camp al llarg del segle XX han tingut com a resultat, entre altres, la disminució i fins i tot l’extinció de les races autòctones del país.

Les races autòctones catalanes

Es consideren autòctones les races que tenen origen i implantació en un territori determinat, tot i que també s’hagin pogut estendre a altres zones amb el pas del temps. Cada raça presenta una identitat genètica i una morfologia específiques. Des d’un punt de vista oficial, 16 a Catalunya hi ha registrades actualment 14 races autòctones, que són les que recull el Catàleg de Races Autòctones d’Espanya.

A banda d’aquestes, en el passat existien més races autòctones, avui ja extingides. El conill del Penedès, la cabra catalana, les vaques marinera i cerdana i el porc català, entre altres, han desaparegut dels nostres camps. Què ho ha fet? Els investigadors Pere-Miquel Parés, Amadeu Francesch, Jordi Jordana i Xavier Such apunten que en l’extinció d’una espècie s’hi relacionen múltiples factors: econòmics, perquè les races autòctones són menys productives que les industrials, i els ramaders en tanquen les explotacions o bé les substitueixen per races més comercials; demogràfics, a causa de l’abandonament del medi rural; tècnics, en promoure’s la inseminació artificial i aixídesincentivar la necessitat de mantenir mascles autòctons; i de desconeixement sobre la utilitat i aptituds de les races del país.

Els valors de les races autòctones

Tanmateix, les races autòctones aporten valors i beneficis en diversos àmbits, que es tornen a tenir en compte de nou i que poden ser importants per al futur dels ecosistemes rurals catalans. En primer lloc, perquè constitueixen un reservori genètic únic, que pot ser de gran utilitat per adaptar-se a les noves necessitats productives i al clima canviant. Pel que fa al medi ambient, les races autòctones contribueixen a la regulació de la massa vegetal, que actualment ja no té tant ús com a recurs energètic. Així, la pastura d’aquests animals és un aliat fonamental en la conservació del paisatge i en l’aprofitament dels terrenys menys aptes per al cultiu. També cal tenir en compte el valor econòmic dels animals autòctons, atès que els productes que se’n poden extreure presenten qualitats diferencials, com ara la pro- ducció ecològica i el benestar animal, que poden ser apreciades pels consumidors. Finalment, les races autòctones són part del nostre patrimoni, no només en termes de singularitat genètica, sinó també perquè han generat al seu voltant unes formes de vida i una cultura que corren el risc de desaparèixer.

Iniciatives i mesures per afavorir la conservació

En les darreres dècades s’han promogut a Catalunya diverses inici- atives, a partir de l’esforç conjunt d’administracions, centres de recerca i particulars, per conservar i promoure la cria i manteniment de races autòctones. Les principals actuacions en aquest àmbit són les associacions de productors, l’elaboració de llibres genealògics i els programes públics de suport i foment a la cria.

Les associacions de productors agrupen ramaders que crien una raça autòctona i que sumen esforços especialment per a la selecció dels exemplars i la comercialització dels productes derivats dels animals, a banda de difondre’n els valors i fomentar-les. Així mateix, realitzen una funció essencial de portar el registre de pedigrins i definir i mantenir l’estàndard de cada raça. Repartides arreu del territori, la tasca d’aquestes entitats és clau per a l’elaboració dels llibres genealògics. Aquests documents, promoguts a través del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, estableixen i preserven les característiques pròpies d’una raça i configuren un model de cria per als ramaders. Els primers, els de la vaca bruna dels Pirineus i l’ovella ripollesa, es van establir respectivament el 1990 i el 1991; tanmateix, llavors ja feia anys que la Generalitat col·laborava amb associacions i centres de recerca –particularment la Universitat Autònoma de Barcelona– per ajudar-los a determinar els estàndards de les races i obtenir la inclusió al Catàleg de Races Autòctones. El 2020 s’està treballant en la recopilació de la informació estadística, estructural i genètica de la gallina pairal catalana comparant-la amb les altres d’aviram autòcton.

Des del 2005, el departament impulsa ajuts a races autòctones en perill d’extinció perquè se’n gestionin els llibres genealògics i es duguin a terme programes de millora. D’aquesta manera, s’han salvat de la desaparició races com la vaca pallaresa i l’ase català, que han estat al caire de l’extinció i actualment es mantenen i augmenten el nombre de caps gràcies als programes de conservació i altres me- canismes de suport. Aquests darrers anys, una important línia de subvenció de la Generalitat és la que s’emmarca en el Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya – PDR.cat 2020, que comprèn el conjunt d’estratègies encaminades al sosteniment del món rural i que està cofinançat pel Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER). Dins el programa hi ha una partida específica de conservació de les races autòctones, de la qual s’han realitzat cinc campanyes, entre 2015 i 2019, amb un desemborsament total de 9,7 milions d’euros, al voltant de 2 milions per any, distribuïts entre 11 ra- ces diferents.

Considerar que la preservació de les races autòctones és una qüestió que només afecta els ramaders i l’administració seria tenir un visió simplista de la problemàtica. Com hem exposat, aquestes races tenen un impacte positiu en molts nivells i constitueixen un patrimoni viu de Catalunya. Conèixer-les, conservar-les i promoure-le esdevé un repte social, en què la ciutadania també ha d’implicar-se, 17 per preservar un important actiu ecològic, econòmic, social i cultura del país.

LA GALLINA PENEDESENCA

La gallina Penedesenca va ser coneguda pels diferents concursos i exposicions promoguts per la Mancomunitat de Catalunya durant la dècada dels anys 20. El 21 de desembre del 1921 s’organitzà un concurs a Vilafranca del Penedès en què la Mancomunitat ja va exigir unes característiques morfològiques bàsiques en la cresta, orelletes, color del plomatge i potes. No obstant això, no va ser fins al 1928 que el professor Pere Màrtir Rossell i Vilar va tipificar morfològicament aquesta raça en una conferencia pública amb el nom ‘La raça de gallines del Penedès’.

El professor Pere Màrtir Rossell i Vilar explicava que els exemplars d’aquesta raça tenien la característica de produir un ou de color marró rogenc molt intens i que en els mercats de Barcelona es pagaven dues o tres pessetes més cara la dotzena que ponien aquestes gallines. L’any 1931, tot just recuperada la Generalitat de Catalunya, el Departament Tècnic i de Pràctiques Agrícoles del Servei de Ramaderia encapçalat per Ramon Donès i Casabosch va organitzar un concurs d’aviram al Vendrell i un any després es va començar a seleccionar la varietat de color blanca i negra de la mà de criadors com ara Josep Milà, de la localitat d’Avinyonet, i Josep Montserrat, de Sant Cugat Sesgarrigues. L’any següent va sorgir l’Agrupació de Criadors de Penedesenques que van elabo- rar un primer patró de la raça.

Aquell mateix any, el 1933, va morir el professor Pere Màrtir Ros- sell i Vilar i es frenà la continuïtat de la raça. No va ser fins a l’any 1946 que, de la mà del criador Josep Montserrat, es va aconseguir aprovar la varietat Negra coneguda com a ‘Vilafranquina Negra’ en la II Assemblea Nacional d’Avicultors celebrada a Barcelona.

Recerca

Després de passar una situació certament crítica a mitjans del segle XX per l’entrada de poblacions d’aviram molt millorades en la producció d’ous, a l’any 1982 la Diputació de Tarragona va encarregar al veterinari Antoni Jordà la tasca d’aconseguir exemplars en diferents masos ubicats en diferents localitzacions de tot el Penedès per ser controlats en el Centre de Mas Bové, a Constantí (Tarragona).

El color de l’ou molt fosc en venedores ambulants de mercat van ajudar en la recerca, com també la seguretat de que s’estava davant dels últims exemplars que quedaven de l’antiga raça de gallines del Penedès. How to still be friends after a hookup. Al 1985 es va iniciar el programa de millora de la raça dirigit per el biòleg genetista avícola Amadeu Francesch, a qui es va homenatjar a la Fira de Sant Martirà fa uns quants anys, amb una població d’uns 300 exemplars.

Les característiques morfològiques d’aquells animals eren molt semblants a les dictades anys enrere, però faltava uniformitzar els colors generals per poder optar a la categoria de raça. Així doncs, en els següents tres anys es va treballar aquest punt i es van obtenir quatre varietats: la Negra (antiga Vilafranquina Negra), l’Aperdiuada, la Blat i la Barrada.

Patró

El patró racial comú entre les quatre varietats seria: una cres- ta de cinc o sis puntes, mitjana, i és característica la presència d’apèndix o clavell en el lòbul posterior, tret conegut com a ‘cresta de rei’; orelletes blanques, algunes vegades esquitxades de vermell; potes de color blau pissarra en totes les varietats a excepció de la barrada, que les té blanques; la pell és blanca.

DADES PRODUCTIVES

Les polletes de la gallina Penedesenca tradicional inicien la posta a l’entorn dels 5 o 6 mesos de vida. La mitjana d’ous al final del primer any de posta és d’uns 160. El ous tenen la closca de color marró rogenc força intens i solen pesar més de 65 grams. La gallina adulta pesa uns 2,2 quilos en la varietat Negra i uns 1,8 quilos en les altres varietats.

GALL DEL PENEDÈS

Mantenint la línia per conservar poblacions de la raça semblant a la Prat, es procedeix des de l’IRTA a una millora genètica del pollastre de la varietat Negra a partir de l’any 1989, obtenint un pollastre millorat al voltant del 1991. D’aquesta manera es va aconseguir passar de les 18 setmanes d’engreix a 11, amb un índex de conversió més favorable (per assolir 2,2 quilos de pes són necessaris 6 quilos menys de pinso). A més a més, a les 20 setmanes pesaria uns 4 quilos enfront als 2,2 quilos del tradicional, i conservant les mateixes qualitats. És el conegut ‘Gall del Penedès’, com l’anomenen els penedesencs, el protagonista de la Fira del Gall de Vilafranca, iniciada als anys 80 i que any rere any es va consolidant. El visitant el pot degustar i optar a la seva compra, viu o ja sacrificat i desplomat, pels seus àpats nadalencs. L’any 2014 es va registrar oficialment com una espècie protegida.

SANTI SERRA, L’ACTUACIÓ ESTRELLA A BANYOLES

El popular Santi Serra actuarà diumenge a la Fira de Sant Martirià. És un enamorat dels cavalls, els quals ensinistra emprant només la veu i els gestos perquè actuïn en espectacles, anuncis de televisió i fins i tot en pel·lícules. Els equins acaben fent coses tan insospitades com ara ballar, parlar o pintar quadres.

Nascut a Manlleu el 1988, va saltar a la fama quan va guanyar el programa de Telecinco ‘Tú sí que vales’. A la petita pantalla també va formar part del jurat de ‘Vaya fauna’. L’èxit a Europa li va arribar arran d’imposar-se en un programa televisiu a Alemanya. Respecte a la publicitat, ha participat en anuncis d’Adidas, Euromillón, Qatar Airways, Movistar, Vodafone, Desigual, Sònar, Sony Ericson, Coca-Cola i Volkswagen. Per aquest últim, produït per l’estudi Garbarz & Partner i que només es va emetre a Alemanya, es va endur dos guardons al Cannes Lions, el festival internacional de la creativitat; un lleó d’or per la idea de l’espot i un de bronze per la seva bona execució. Pel que fa als videoclips musicals, ha treballat amb artistes com ara Shakira i grups com ara Love of Lesbian.

De tota la vida

L’afició li ve de tota la vida, ja que els seus pares eren criadors de cavalls àrabs de competició, en la modalitat de morfològic, raids i carreres. Va començar fent ‘rodeos’, però de seguida (a 15 anys) es va adonar que havia de fer un pas endavant i va apostar pels espectacles. D’aquí va néixer l’empresa Sercam Shows, especialitzada en els xous amb cavalls i en el rodatge d’anuncis publicitaris amb tot tipus d’animals. De fet, les bestioles d’en Santi apareixen en el 80% dels espots realitzats a Espanya. Ha actuat a tot el món i en escenaris de tot tipus (teatres, centres comercials, platós de televisió, platges) davant de fins a 12.000 persones. Actualment, compta amb uns 7 cavalls, diferents gossos, àligues i falcons per fer els seus espectacles.

Les idees per crear-los li brollen constantment de la ment i, per a ell, res és impossible. Innovar l’apassiona. Sorprendre, deixar bocabadat el
públic. Va voler que un cavall volés i fes una coreografia aèria i ho va aconseguir penjant-lo d’uns arnesos i una grua. Impressionant, no?

UNA QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

El cavall sempre ha estat un animal admirat pels homes, sigui per la seva força o per l’elegància innata del seu cos. El desig de domar-lo ha fet possible el desenvolupament d’un seguit de tècniques al llarg del temps destinades a sotmetre’l. Un estudi realitzat fa pocs anys per la Universitat d’Exeter (Anglaterra) i publicat a la revista Science revela que els cavalls es van començar a ensinistrar fa uns 5.500 anys per l’antiga cultura Botai, localitzada en el que és ara el Kazakhstan. Va ser un avenç molt important que va tenir un gra impacte en la història, ja que va revolucionar el transport, les guerres i l’economia. L’ensinistrament va convertir els cavalls en animals més intel·ligents, tot i que van haver de pagar un alt preu genètic.

La doma és l’art d’ensenyar a un cavall a ser dòcil, equilibrat i obedient mitjançant l’establiment d’un sistema de pautes entre l’equí i el genet. Tradicionalment, sempre s’ha aplicat la metodologia de la doma clàssica, un seguit de pràctiques que es fonamenten en la por i la submissió del cavall cap a la persona, cap a l’ensinistrador. How to stop dreamingabout hookup and casual sex.

Origen

Té el seu origen en les escoles renaixentistes sorgides els segles XVI i XVII en què l’equitació va passar a ser reconeguda com un art i no només com un seguit d’exercicis amb finalitat bel·licistes. Temps abans, Xenofont, que fou un escriptor, historiador i militar cèlebre a Grècia, ja havia redactat dues obres en els segles III i IV abans de Crist sobre l’ensinistrament dels cavalls posant l’accent en el bon tracte envers els animals.

A poc a poc, i a còpia d’anys, va emergir una nova manera de fer en contraposició a la clàssica, una nova via batejada com a doma natural. Les primeres dades que s’obtenen sobre la també anomenada doma racional o doma índia daten de fa molts segles. Les tècniques que s’utilitzen en l’actualitat ja s’aplicaven a Sud-amèrica pels indígenes, que consideraven els cavalls com uns animals essencials per a la seva supervivència i progrés. Únicament amb l’ajuda del seu cos, el domador era capaç d’amansar-los amb moviments i senyals.

Es té constància també que els indis nord-americans tenien com a màxim objectiu que els poltres els tinguessin confiança perquè això els donava seguretat. Veneraven els cavalls com un animal sagrat i els respectaven fins que es creava un vincle difícil de trencar. Posteriorment, a Europa se certifiquen casos en què alguns cavallers aconseguien una relació molt especial amb les seves muntures sense emprar tècniques violentes d’ensinitrament. D’aquesta manera, aconseguien que els cavalls fessin un tipus de moviments sorprenents en plena batalla que els permetia sortir vencedors dels combats.

Difusió

A mitjans dels anys 80 es comença a difondre amb molta força la doma natural arreu del món per grans mestres que coincidien en el fet que, per ensinistrar un cavall, el genet s’havia de posar del seu bàndol, ajudant-lo i comprenent les seves pors. La doma natural s’entén com un concepte global, però pel damunt de tot és una filosofia. Existeixen gairebé tants mètodes com professionals que s’hi dediquen, però tots comparteixen uns punts coincidents perfectament identificables. En primer lloc, s’ha d’establir una línia de diàleg gestual amb el cavall perquè és així com es comuniquen entre ells. Per aquest motiu és bàsic conèixer en profunditat les seves pautes de comportament en estat salvatge.

També és molt important que el genet assumeixi el paper de líder (com si fos el cavall dominant de la manada) i no pas de dominador. Exercir el lideratge sobre l’animal és la base de la doma natural perquè si no veu així al genet, mai el seguirà de forma voluntària. L’obediència es converteix en alguna cosa tan senzilla com seguir al líder de la manada en plena natura. Per tant, la violència, els xiscles i els cops perden tota la seva utilitat. Finalment, la base de tot és aconseguir la confiança mútua entre cavall i persona, establir una relació d’amistat, de cordialitat, que l’animal estigui alegre i relaxat.

Els experts consideren que la doma clàssica i la doma natural són compatibles, ja que comparteixen un mateix objectiu: aconseguir un cavall equilibrat, dòcil, atent i sensible. L’única diferència rau en el fet que la natural intenta amollar l’home al cavall, i la clàssica aposta justament pel contrari. Dos camins per arribar a un mateix destí.

EL COLOM DELS MIL VESTITS

Menut (de 250 a 320 gams), fa l’efecte que és més gran pel seu pit ample i arrodonit, i pel seu posat dret i esvelt. El seu cap és petit i un pèl quadrat, sense arestes, en forma d’avellana. El plomatge és enormement divers i es divideix en diferents varietats segons l’abundor i la distribució del color blanc. Per aquest motiu, és conegut com ‘el colom dels mil vestits’. De caràcter alegre, vivaç, actiu i manyac, és alhora desconfiat i reticent a posar-se en llocs aliens al seu colomar. Despert, sempre està alerta al més mínim moviment. Bon criador.

D’ençà que el doctor Josep Antonín Cuatrecasas va estandarditzar la raça, es va revifar l’interès per aquest colom propi de Catalunya perquè, d’entre les 1.500 races de coloms que hi ha al món, la de vol català és la que dóna més joc als aficionats a la investigació genètica dels colors. No fa gaires anys va ratllar el llindar de l’extinció, però actualment s’ha aconseguit revertir la situació, tot i que encara falta recuperar moltes varietats, una feina que s’està fent conjuntament entre els socis del Club del Colom de Vol Català.

Partint d’un tronc racial d’origen oriental (Índia, Turquia, Síria, Líban, Jordània i nord d’Egipte), va ser introduït a la península Ibèrica per l’intens comerç mediterrani dels Països Catalans durant els segles XII, XIII i XIV. Amb el temps, i mitjançant encreuaments amb altres races existents a Catalunya, es va anar obtenint el caràcter, la forma de volar, la morfologia actual i una immensa i bonica gamma de colors que configuren la raça actual. S’ha trobat una de les varietats més emblemàtiques d’aquest colom representada en un gravat del segle XIII i les primeres referències documentals les trobem el 1613.

De bon començament, va ser seleccionat per al vol en estol (o vol en bàndol), una pràctica que era molt apreciada pel tipus de joc conegut com a ‘guerra de colomars’. La raça va gaudir del seu màxim esplendor a la Barcelona de finals del segle XIX. En aquella època, un de cada quatre terrats de la ciutat tenia un colomar dedicat a aquest joc, on els colomistes passaven hores amb els seus coloms i s’oblidaven durant una estona de les seves preocupacions. Durant la Guerra Civil i en els anys posteriors, el nombre d’exemplars es va reduir dràsticament fins a arribar gairebé a l’extinció.

Guerra de colomars

Com ja s’ha dit, la raça va ser utilitzada durant anys per les guerres de coloms. A mitjans i finals del segle XIX, l’afició estava molt estesa. Els afeccionats feien volar els coloms en esbart després d’haver-se passat hores ensinistrant-los en els colomars, unes grans estructures de fusta aixecades als terrats.

Els colomistes solien tenir entre 150 i 200 individus que, obeint a palmes, espetecs i moviments de bandera, arrancaven a volar agrupant-se de seguida i elevant-se fins a formar un cercle o una el·lipse al voltant del seu colomar, fent diferents girs, sense allunyar-se mai prou perquè el seu propietari no els perdés de vista. Allò, que era ja un espectacle en si mateix, encara adquiria més emoció quan, de sobte, apareixia al cel l’estol d’un colomar proper aviat a l’aire en el moment oportú per un colomista rival. Quan coincidien les òrbites dels dos estols, es formava un gran grup i el desafiament ja estava servit…

Després d’haver deixat volar plegats els dos esbarts una bona estona, es produïa la crida (simultània, moltes vegades, i a través d’un so convingut que les aus associaven al repartiment de gra) i, llavors, els coloms més veterans tiraven cap al seu colomar, arrossegant en la seva ràpida maniobra algun despistat o inexpert animal del bàndol contrari que apareixia a la lleixa d’entrada equivocada. La resta de feina l’acabava de fer un enginyós sistema de politges i comportes establert a l’entrada superior. Un cop ben analitzada la qualitat de la peça, i en funció de les relacions amb el colomista vençut, se li tornava el captiu, es canviava per un rescat en metàl·lic prèviament acordat o s’amagava per aparellar-la. Si les relacions no eren amistoses, no es tornava el presoner i, fins i tot, s’arribava a donar-li mort. Aquell frenesí competitiu responia a la rivalitat per comprovar quin estol tenia uns patrons i colors més perfectes, quin colomista exhibia una millor habilitat per maniobrar el bàndol en l’aire i en les picardies per tancar les contràries. Els esperits d’aquells homes quedaven presos de la màgia dels seus coloms, dels seus dibuixos, dels seus colors, de l’estètica única dels seus bàndols en vol.

El 1990 s’inicià un procés de recuperació per part d’uns pocs criadors que s’ha vist recompensat en l’actualitat amb la consolidació d’algunes de les varietats més típiques (l’enter, el cap de frare, el mongí, el girat, el cua blanc, el xarel·lo o el cap i cua). A més de la seva terra d’origen, aquest colom sempre ha estat molt apreciat a les Illes Balears i a València. Avui dia, la raça s’ha escampat entre els afeccionats a la cria de coloms i es poden trobar a França, Alemanya, Anglaterra, els Estats Units, Portugal i Holanda.

UNA EDICIÓ ESPECIAL: 40 ANYS D’HISTÒRIA!

Aquest 2018, la Fira de Sant Martirià de Banyoles arriba als 40 anys d’història amb una salut envejable que li permet mirar el futur amb optimisme. En una edició tan especial com aquesta, s’ha de reconèixer la feina feta per totes les persones que durant tot aquest temps han treballat perquè la Fira sigui el que és en l’actualitat: un referent del món del cavall i de les races autòctones dels Països Catalans arrelada completament al territori. Continuarem fent feina com fins ara perquè això no s’aturi aquí i perquè la gent de Banyoles, de la comarca i de tot Catalunya pugui continuar gaudint d’un esdeveniment per a tots els públics. Moltes gràcies a tothom!

Recuperada fa 39 anys, la de Sant Martirià és la Fira comarcal per excel·lència del Pla de l’Estany i de referència a la província de Girona en què també es reivindiquen els oficis tradicionals de la ramaderia i l’agricultura, i el paper clau que encara tenen a casa nostra. És una mostra plenament consolidada, arrelada a Banyoles i a la seva gent, que dinamitza el comerç de la ciutat. Representa un punt de trobada molt esperat per a tots aquells professionals que treballen en el sector agrari, però també pels milers de persones que la visiten cada any.

Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià va fer l’any 2016 un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls. La nova i ferma aposta de futur van ser i continuaran sent els espectacles de doma de cavalls que tenen lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. El vessant artístic dels cavalls és el gran reclam de la nova Fira, que pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. Enguany, s’han tornat a programar xous eqüestres d’enorme bellesa i plasticitat dirigits a petits i grans. Us esperem a tots!

 Benvinguts a La Fira 2018!

UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA

Una nova Fira de Sant Martirià va néixer l’any 1979 després de la crisi que va amenaçar de fer-la desaparèixer. Calia reinventar-la i es va optar per donar més protagonisme al món del cavall.  D’aleshores ençà, la mostra, s’ha consolidat i s’ha fet gran en tots els sentits: en nombre d’edicions (40), en noves propostes per a tots els públics i en la xifra de visitants.

Crisi als anys setanta

En els seus millors moments, la Fira de Sant Martirià aplegava milers de caps de bestiar rossam, bous, vaques o vedells, que es concentraven a la plaça de les Rodes. Malauradament, a mitjans dels anys setanta, la mecanització de l’agricultura i la crisi rural varen comportar el seu llanguiment. El 24 de novembre de 1978, la decadència era manifesta i la Revista de Banyoles (en el número de la segona quinzena de novembre) ho mostrava: “Enguany va ser més o menys com un divendres qualsevol (…). A les dues de la tarda, la plaça de les Rodes havia quedat disponible per l’aparcament acostumat de cotxe.

La Fira es reinventa

Calia, doncs, reinventar-la. Això va passar el 1979 i es va refer com a concurs d’animals de bestiar rossam. I es va donar més protagonisme al món del cavall. El nou organitzador va ser el Club Hípic de Banyoles, que l’hi va donar una nova concepció que, més o menys, perdura fins avui dia. Per al Club Hípic de Banyoles es tractava d’“una manifestació hípica a la vegada que acapara una dimensió comercial i folklòrica”. Aquell any va haver-hi el primer Concurs d’Animals de Peu Rodó o de bestiar rossam. Varen participar-hi unes setanta bèsties. I es va procurar fer-la en diumenge (encara que la data no fos el 24 de novembre) per tal d’atraure més concurrència.

Quaranta anys de Fira renovada

Des de llavors, es deixa de fer el 24 de novembre i es busca fer-la coincidir en cap de setmana. En aquests quaranta anys s’ha potenciat aquesta nova Fira de Sant Martirià. S’hi ha implicat més l’Ajuntament de Banyoles i s’ha encarregat, des de 2007, la seva organització a una entitat constituïda específicament per a aquesta funció, l’Associació Fira de Sant Martirià (creada el 2006).

Abans, a la dècada dels vuitanta, anava a càrrec de diferents entitats, englobades en una Comissió, com el Club Hípic de Banyoles, l’Associació de Comerciants de Banyoles, la Cooperativa Agrícola de Banyoles, la Cambra Agrària, l’Associació de Veïns de la plaça de les Rodes, els Joves Agricultors o l’AFRAC (Associació de Foment de la Raça Asinina Catalana).

Fins a la dècada dels noranta el diumenge es feia el concurs i s’aprofitava el dissabte per inaugurar-la i fer altres actes festius, com ara sardanes, una festa infantil o alguna cercavila. L’afició creixent a la cria de cavalls va fer que a la Fira cada vegada es potenciés més el cavall esportiu, els cavalls de raça, les races productores de carn i els matxos i mules destinats a arrossegar troncs. Des de 1984 es va decidir reforçar el bestiar equí i decantar la Fira cap a una especialització en aquest tipus de bestiar: cavalls, eugues, ases i el burro català. El 1991 es va traslladar el lloc de celebració al passeig Dalmau i, finalment, el 1993 se situa al parc de la Draga, un lloc amb més capacitat.

Tres dies

Un gran canvi, però, es va produir el 1994, amb la incorporació a la Fira de Sant Martirià de Firestany, la fira pròpiament comercial (“multisectorial”), que havia començat fent-se durant la Festa de Sant Martirià i que posteriorment s’havia passat al juny. I s’incorporen les fires del Dibuix i la Pintura (abans a la plaça Major) i el Mercat d’Artesania. Amb el temps, la Fira s’ha allargat i dura tres dies (de divendres a diumenge).

Actualment s’intenta atraure les escoles a la Fira (amb la visita els divendres) i es vol incorporar cada any algun aspecte o espectacle distintiu per tal d’atraure més públic. Ara la Fira de Sant Martirià conté una fira eqüestre, la mostra de races autòctones, Firestany, la fira d’artesania i la fira del dibuix i la pintura.

Josep Grabuleda Sitjà

Arxiver municipal

SABATERS DE CAVALLS

Els cavalls vivien lliures en la natura, dedicant-se únicament a cercar aliment, quan els humans, en adonar-nos del seu potencial, vam decidir domesticar-los. Aleshores, els vam començar a  utilitzar com a mitjà de transport i també per feinejar al camp i al bosc, unes tasques que erosionaven els seus casquets que no estan anatòmicament dissenyats per trepitjar superfícies dures. La necessitat de ferrar-los, de posar-los sabates per protegir els seus peus, neix aquí. Posteriorment, amb la utilització del cavall per a les guerres, aquesta feina va passar a tenir una rellevància cabdal. A la Corona de Castella, els responsables de posar les ferradures als cavalls s’anomenaven albéitars, una paraula d’arrel àrab. En canvi, en els regnes de la Corona d’Aragó rebien el nom de manescals o manescals, un terme derivat de l’alemany. En els dos casos, els dos mots fan referència als veterinaris reials que tenien funcions diferents segons a quina corona pertanyessin; el catalanoaragonès atenia l’estabulació, doma, alimentació i sanitat dels cavalls, mentre que els del regne de Castella complien una funció exclusivament militar.

Amb els anys, l’ofici es va anar especialitzant cada cop més fins que van aparèixer els ferradors, que s’integraven dins el gremi de ferrers. Solien treballar als afores dels pobles, al costat dels camins i carreteres, perquè era el lloc on hi havia més trànsit de muntures i carruatges, i on tenien més feina. Els caps de setmana, l’activitat augmentava perquè la gent sortia més de viatge.

Essència

En l’actualitat, l’essència dels antics ferradors perdura. Continuen essent sabaters de cavalls, fent-los un calçat a mida anomenat ferradura, la sola que protegeix el casc que prevé del desgast excessiu i el resguarda del deteriorament. Ha de permetre que el cavall camini i troti correctament i corregeix lesions, malformacions, patologies, desequilibris, etc. Ara, els ferradors també els fan de podòlegs, als cavalls, perquè vetllen pel benestar dels seus peus gairebé d’ençà que neixen. Els poden arribar a fer, al llarg de la seva vida, diferents tipus de ferrats: ortopèdics, terapèutics, correctius. Els ferrats són necessaris quan el casc creix i això passa un cop han transcorregut entre sis i set setmanes. Abans, el farratge era molt més rústic perquè eren cavalls per treballar al bosc o al camp i ara són per diversió, passeig, oci i competició, i l’equí ha de gaudir d’una completa comoditat. Calçar l’animal amb la ferradura adequada a les seves característiques anatòmiques i funcionals, adaptant-les a cada casc i tenint en compte l’activitat que durà a terme (esportiva o de passeig, bàsicament), és el principal objectiu del ferrador.

Les tècniques, les màquines i els materials emprats han canviat i fan una mica més fàcil la vida al ferrador, però continua essent un ofici cent per cent artesanal en què cada professional posa el seu toc personal. És una feina d’autor que mai podrà fer un robot. No hi ha dos ferradors iguals, com no hi ha dos cavalls iguals. A diferència del que passava abans, ara són ells, i no pas els cavalls, els que es desplacen: tots tenen una furgoneta en què carreguen tots els estris que necessiten i… a fer quilòmetres! Posar ferradures –no només a equins, sinó també a ases i muls- sembla una cosa senzilla, però no ho és. Es necessita una alta dosi de paciència, memòria visual, habilitat, experiència, una  connexió perfecta entre la ment i les mans, prudència, força física, saber estar, tranquil·litat…

Dos amics

L’ofici (avui dia, minoritari) s’aprenia de pares a fills o també anant d’aprenents. Ara és necessari un curs de dos anys que s’ofereix a la Seu d’Urgell i un mínim de 9 anys al costat d’un mestre. Una dita entre els mateixos ferradors diu: “S’ha d’aprendre dels bons i dels dolents, perquè dels pitjors aprens allò que no s’ha de fer”. Doncs això. No deixar de formar-se i assistir a congressos especialitzats, reciclar-se al cap i a la fi, és clau per no perdre pistonada. A la comarca del Pla de l’Estany tenim molt bons ferradors. A tall d’exemple, dos amics que es coneixen de ben petits i que, a més a més, van estudiar plegats: l’Oriol Marés, pertanyent a la quarta generació de ferradors, i en Màrius Alsius.

Fa tretze anys que es dediquen a aquest ofici, l’un perquè la seva família ho duu a la sang (és fill d’en Jaume Marés, un referent mundial) i l’altre perquè a casa seva tenien cavalls i en veure ferrar-los s’hi va aficionar fins a convertir-ho en la seva professió, en la seva vida. “El benestar del cavall i treballar allà on et sents valorat, per mi aquesta és la meva principal satisfacció”, comenta l’Oriol. Per en Màrius, “veure que la teva feina realment serveix perquè els animals estiguin bé” és el que l’omple. Al llarg del temps, han viscut tota mena de situacions difícils. Una, de ben recent: “Estava ferrant un cavall per segon cop i vaig decidir no sedar-lo. A l’hora de clavar els claus, es va esverar massa, em va tirar contra la paret, etzibant-me coces a l’esquena. Jo, a terra, veia passar les seves potes a escassos mil·límetres de la meva cara. Aquell dia no tocava…”, explica en Màrius.

Professió de risc

En efecte, és una feina amb un grau de risc destacat. El simple volar d’una mosca pot desencadenar un comportament inesperat del cavall que pot tenir conseqüències importants. “No et pots confiar mai. Parlar de riscos laborals en la nostra professió és un acudit. Al final, són animals. Però també et pots cremar, perquè treballem amb temperatures de 1.300 graus, tallar, etc.”, subratllen. L’anècdota de l’Oriol és més amable: “Estava ferrant un cavall quan, a mitja feina, em diuen: compte, eh, que demà el vénen a provar i en pagaran 500.000 euros. En aquell moment, la meva resposta va ser: I això, no m’ho podies haver dit un cop hagués acabat?”.

Solen ferrar entre tres i cinc cavalls al dia. Si tenen un ajudant, algun més. De mitjana, triguen una hora i mitja per cada animal. Uns 9 anys van trigar a començar a treballar sols, sense l’aixopluc del mestre. “Tenir un bon feeling amb l’equí ho és tot”, coincideixen. La seva primera vegada va ser complicada. “Vam trigar unes 4 hores!”, recorden. L’Oriol va debutar amb el cavall d’un amic ferrador, en Pepe; en Màrius, amb un cavall de casa seva: “Vaig acabar amb un mal d’esquena terrible!”.

Els catalans, els millors del món

No són gaires els professionals que hi ha a Catalunya. Els de la comarca es compten amb els dits d’una mà. La feina és dura. Malgrat tot, els catalans són els millors del món perquè no estan sotmesos a cap estil en concret, a cap escola. Amb el guiatge del banyolí Jaume Marés, un dels pioners, es van analitzar totes les tècniques utilitzades i es va elaborar una manera de fer pròpia que ha dut als ferradors catalans a ser, avui dia, un referent. Tots segueixen el camí del desaparegut mestre Jaume Marés, qui va ser ferrador de l’equip olímpic espanyol en quatre Jocs Olímpics.

EL BRESSOL DEL HORSEBALL

A la pista (de sorra suau), vuit cavalls, vuit jugadors -quatre en un equip i quatre, en l’altre-, dos genets per bàndol a la reserva, dues cistelles en forma de cèrcol vertical a cada extrem del camp i una pilota envoltada per sis nanses de cuir. Tres, dos, un…  a jugar! El ritme esdevé frenètic de seguida. L’acció és predominant, amb atacs i defenses constants, perquè la normativa facilita que l’espectacularitat aflori i el joc se n’aprofita. Alguns moviments tècnics deixen els espectadors bocabadats, com quan la pilota és a terra i els jugadors la recullen sense desmuntar del cavall. Aleshores, els “oooohhh!” i els “uaaaaaau!” s’escolten entre el públic en mode repetició. Tot l’enfrontament és un mostrari de jugades de combinació, d’habilitat i de precisió, sobretot en el moment de llançar a cistella. I així, fins a la finalització del matx…

El horseball, una disciplina hípica en què es barregen tres esports -l’equitació, el rugbi i el bàsquet-, ha experimentat un creixement espectacular en els darrers anys al nostre país fruit de la feina ben feta per persones que senten una veritable passió per un esport en què Catalunya n’és una potència mundial. I tot plegat va començar aquí, al Pla de l’Estany…

Origen

Les primeres referències ens porten a l’Afganistan (el buzkashi es jugava amb una pell de cabra sense cap com a pilota) i a l’Argentina (de l’esport de tradició nacional anomenat pato). A la dècada de 1930, un militar de l’exèrcit francès, el capità Clave, que era campió del món de salt, era a l’Argentina, on va presenciar en directe un partit de pato. Li va agradar tant que va decidir adoptar la idea i importar-la a França, això sí, modificant lleugerament el reglament. A poc a poc, el vent va anar girant a favor i el horseball va expandir-se com una epidèmia (va ser certament molt popular a les regions de la Provença i la Vall del Loira) fins que en la dècada dels anys 70, la Federació Francesa d’Equitació no va tenir més remei que acceptar-lo sota el seu paraigua. What to do after you escaped from hookup party on lovelythailadies.

Catalunya

La història del horseball en territori català és més recent, però no per això menys interessant. Jordi Serra, del Club Les Alforges de Banyoles, va visitar el 1997 el Salon du Cheval de Tolosa de Llenguadoc i allà va veure in situ diverses exhibicions. De seguida va adonar-se que aquella disciplina tenia molt potencial: es jugava en equip, amb una pilota… i això feia que, sens dubte, fos una proposta molt atractiva pels joves; alhora, podia ser una eina molt eficaç perquè els més petits aprenguessin les bases de l’equitació. Com en tot, els inicis no van ser fàcils. En aquest sentit, la Fira de Sant Martirià va tenir una importància cabdal, ja que des de sempre ha donat aixopluc a aquest esport avenint-se a programar exhibicions.

Avui en dia, després de 20 anys, Catalunya és la segona potència mundial de horseball per darrere de França. En els últims anys, el nombre de llicències federatives, clubs i competicions ha augmentat de manera exponencial. La nostra lliga compta amb uns 400 participants i 14 clubs, dos d’ells campions d’Europa: el Cardedeu, en categoria absoluta, i el Malla, en sub’16. Els jugadors catalans són considerats els millors del món i formen la columna vertebral de totes les seleccions espanyoles que competeixen al més alt nivell internacional.

Pla de l’Estany

I al Pla de l’Estany, què? Quin paper ha jugat la nostra comarca en l’expansió del horseball? Doncs ha tingut un paper crucial, com es pot llegir en els anteriors paràgrafs. Banyoles no només és coneguda pel rem, la natació i el triatló, sinó també i molt especialment per ser el bressol del bàsquet a cavall a Catalunya. A la comarca tenim quatre equips, el Club Alforges, el Can Costa, el Club Hípic Banyoles i el Club Horseball Banyoles, dos seleccionadors estatals (Jordi Serra, que va deixar el càrrec ara fa dos anys) i Pau Crous (que també va ser seleccionador català i actualment és el coordinador esportiu de la Federació espanyola), 12 jugadors internacionals i un Open en què hi prenen part equips de França, Itàlia i Anglaterra.

Futur

La previsió per als pròxims anys és prometedora. La Federació Internacional (FIHB) està enllestint un programa d’expansió mundial que inclou països en què ja es practicava el horseball, com ara Àustria i  Alemanya, però que de mica en mica va anar desapareixent. A més, el debat sobre la seva inclusió en la llista de d’esports oficials dels Jocs Olímpics continua ben viu. A casa nostra, el gran repte és que sigui més conegut, més visible i més valorat.

 

ON ES POT PRACTICAR HORSEBALL AL PLA DE L’ESTANY?

CLUB EQÜESTRE ALFORGES

Cal Veler s/n  – 17834, Camós

670440587

En Jordi Serra, responsable de l’hípica i qui va introduir el horseball a Catalunya, comenta que “les coses han canviat molt. Ara ja no és un passatemps, sinó que s’ha convertit en un esport amb tots els ets i uts que transmet uns valors als joves: disciplina, preparació física i mental, companyonia, respecte, treball en equip…”. Respecte a la importància del horseball pel Pla de l’Estany, assegura que “ha contribuït posar la comarca en el mapa. Per exemple, amb el torneig internacional. La gent ve a veure la competició i acaba gaudint de l’entorn natural que tenim”.

 

CLUB HÍPIC CAN COSTA

Camí de Can Capell, 8 – 17844, Cornellà del Terri

693572519

En Carles és el gran dels quatre germans Costa que practiquen horseball. Per ell, aquest esport està carregat de valors positius pels més joves. Explica que “fa 8 anys que ens hi dediquem i l’experiència és molt positiva. Agrada molt als joves perquè es juga en equip i això els ajuda a socialitzar-se. A més, pel mig hi ha una pilota, una garantia d’èxit”. Amb la idea d’expandir aquests valors, fa una clara demanda: “Cada cop hi ha més federats i les administracions i les empreses interessades haurien de fer més pel horseball. Construir una pista coberta de caràcter públic serviria perquè aquest esport encara fos molt millor a casa nostra”.

 

CLUB HORSEBALL BANYOLES

Ctra. de Banyoles a Mieres, s/n (quilòmetre 31) – 17834, Porqueres

618151644

En Pau Crous té una àmplia trajectòria en clubs i hípiques de Catalunya i també de França i, per tant, és una veu autoritzada. Ell i el seu germà Adrià van ser jugadors durant 7 anys de l’equip d’elit de Chambly, al país veí, “on també entrenàvem, érem professors i preparàvem els cavalls”, recorda. “El horseball és un esport dinàmic, divertit, apassionant, que et fa sentir sensacions fortes. Té aquest vessant col·lectiu que fa que tu i els teus col·legues d’equip tireu endavant, us ajudeu i us motiveu”, subratlla.