PER A TOTS ELS GUSTOS

D’ençà que l’any 2016 la Fira de Sant Martirià va apostar pels espectacles eqüestres amb la intenció de fer un pas endavant i d’emmotllar-se als nous temps, sempre han actuat a Banyoles artistes de renom. En una edició especial com la d’enguany es repetirà la mateixa fórmula i, per tant, a la pista central es podran veure espectacles eqüestres per a tots els gustos de molta qualitat, innovadors i sorprenents.

Respecte a anteriors edicions, la gran novetat per a aquest 2018 és el francès Laurent Galinier, que ens oferirà un número còmic el diumenge al migdia juntament amb dos artistes que ja han actuat a Banyoles: Lluís Pell i Florin Cristinel Harabor. Dissabte a la tarda, quan el dia s’apagui, la companyia Excalibur ens presentarà un espectacular xou amb foc.

Comèdia burlesca

Laurent Galinier va cultivar la seva passió per l’equitació de ben petit, però no va ser fins que va presenciar en directe una actuació de la companyia Zingaro que va prendre la decisió de dedicar-se a aquest món i planejar un espectacle propi amb el seu cavall. Actualment, és un dels artistes francesos millor valorats. A l’escenari combina destresa tècnica i comèdia burlesca, acrobàcies amb humor. La complicitat amb els seus animals, que segueixen fidelment cada un dels seus gestos, deixa tothom bocabadat. Tot plegat, en un context de diversió i simpatia que agrada a petits i grans. Hookup asian shemales for free on seniorpeople.

Habilitat suprema

Conegut i admirat arreu d’Europa, Florin Cristinel Harabor, també francès, ha realitzat un gran nombre d’actuacions pel vell continent –fent parada també a Banyoles- que no han deixat ningú indiferent. Les cabrioles que duu a terme sobre el cavall deixen palès que la seva habilitat és suprema. De fet, és considerat el rei del volteig cosac i de la posta hongaresa. Les seves exhibicions són, a ull de la crítica, les millors que es poden veure en l’actualitat.

Doma natural

Lluís Pell, català de Monells, fa temps que es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i el seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Els equins, imponents, galopen en cercles, s’aturen, s’agenollen i s’aixequen sobre les potes posteriors. L’espectacle de Lluís Pell, que va començar a ensinistrar cavalls quan tenia 20 anys, és una mostra de l’estètica dels moviments dels cavalls.

Atrea

La companyia Excalibur presenta el seu espectacle Atrea, en què els cavallers demostren la seva destresa sobre l’equí duent a terme diverses accions increïbles amb un nivell de realisme sorprenents. L’espectacularitat augmenta quan s’introdueix un nou element: el foc. Quan hagi caigut la nit, els crits dels genets i el galop dels equins ens faran remuntar a temps pretèrits…

Artistes amateurs

L’Associació de la Fira de Sant Martirià vol potenciar artistes del Pla de l’Estany i, per aquest motiu, aquest any es començaran a veure propostes d’artistes amateurs. La primera a trencar el gel serà Inti Schenkel, que ens oferirà un espectacle de doma en llibertat. Serà el dissabte a partir de dos quarts d’una de la tarda.

UNA HISTÒRIA DE SUPERVIVÈNCIA

La gallina empordanesa és una raça autòctona amb orígens molt antics. Tan vetusta com la resta de la seva parentela, que deriva -tota- directament dels dinosaures. Sí, dels dinosaures. Podríem perfectament definir la gallina, en general, com un llibre d’història amb potes si es té en compte que es comença a tenir notícies del seu origen ni més ni menys que a principis del cretaci (entre 125 i 110 milions d’anys enrere). Amb aquell període de la prehistòria es connecten unes restes fòssils trobades al nord de la Xina d’uns dinosaures que presentaven unes estructures semblants a plomes que, segons els experts, servien perquè suportessin millor els hiverns freds d’aquella època i zona del planeta. Diverses investigacions científiques posteriors han descobert que aquella gallina primerenca tenia un bec amb dents i que caminava de manera molt semblant a com ho feien els seus avantpassats dinosaures. Així doncs, la ciència ha aconseguit provar de manera inequívoca que existeix una relació directa (per tant, una filogènia) entre dinosaure i gallina.

Noves informacions fidedignes i contrastades indiquen que les gallines van ser domesticades fa uns 10.000 anys abans de Crist a la Xina, segurament exemplars provinents de l’actual Tailàndia i Birmània. D’aquí es van estendre cap a l’Índia i, després, cap a l’oest. Els grecs van ser la civilització responsable de la seva introducció al Mediterrani i els romans, els que van consolidar la seva presència a l’antiga Hispània un cop els celtes ja les havien distribuït per tota la península Ibèrica.

Identificació

Un nou salt en la història ens porta fins a l’any 1920 quan, a Catalunya, el professor  Rossell i Vilà va citar per primera vegada una raça de gallina pròpia de la comarca de l’Empordà (Girona) que ell mateix havia seleccionat i criat en els galliners de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. En moltes fires de l’època, algunes d’elles promogudes per la Mancomunitat (el que després seria la Generalitat), criadors i gent del món rural exposaven dues varietats de l’empordanesa: la blanca i la rossa. Però tota aquesta feinada d’identificació, divulgació i conservació de la raça se’n va anar en orris quan, amb l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, la Mancomunitat es va dissoldre i tots els grups que s’havien format van anar desapareixent a poc a poc.

A partir del 1933, el mateix Rossell i Vilà, en qualitat de director dels Serveis Tècnics de Ramaderia de la primera Generalitat de Catalunya, va recollir exemplars de masies de Pals i del voltant, i va reactivar la criança amb un grup de galls i gallines de color blanc i pota groga. La Granja Avícola de Caldes de Montbui va ser el feu de l’empordanesa fins que, un cop acabada la Guerra Civil, la manca d’aliments va fer minvar-ne la població. Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 50 es van introduir al país races estrangeres més productives que van apartar les autòctones del món rural abocant-les gairebé a l’extinció. Va ser, sens dubte, l’època més fosca de la nostra gallina. Però, per sort, en algunes masies empordaneses apartades encara n’hi havia de ben vives, sanes… i en un estat de puresa força bo.

Recuperació

L’any 1982, per iniciativa de la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, es va endegar un ambiciós projecte per recuperar les gallines pròpies de l’Empordà de la mà del veterinari Antoni Jordà. La tasca de purificació va tenir lloc al Mas Bové de l’Institut de Recerca i de Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), adscrit a la Generalitat, ubicat a Constantí (Tarragona). Entre els anys 1985 i 1988, el cap del programa de genètica avícola, el doctor Amadeu Francesch, va seleccionar un grupet inicial d’uns 300 exemplars, obtenint les varietats de color blanca, rossa, roja i blanquirossa. Tanmateix, a l’IRTA es van realitzar diferents estudis de millora genètica i posteriors controls productius. L’any 2004 es va reconèixer també la varietat de color aperdiuada.

El 2008, Joan Pou va crear l’Associació de Criadors de Gallines de Raça Empordanesa amb l’objectiu de millorar-ne el patró morfològic, divulgar i conservar les diferents varietats de color entre els socis criadors i controlar-ne el cens. Es va iniciar un conveni amb l’IRTA, en què criadors de l’associació vam participar en un programa de conservació de la raça. L’any 2015, la Mei Pastor va refundar la citada associació, ja desvinculada de l’IRTA, que va adoptar el nom definitiu d’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa mantenint els mateixos objectius.

El nombre d’exemplars censats i controlats a Catalunya se situa al voltant dels 600, aproximadament. Així mateix, també se’n troben fora de les nostres fronteres, com per exemple a Espanya, França i Alemanya. L’evolució a l’alça de les estadístiques poblacionals ens permet ser optimistes, tot i que encara queda molta feina per fer per assegurar-nos, de forma definitiva, la seva presència en un futur a llarg termini.

Cinc varietats, un patró comú

És una au lleugera, molt rústega i resistent a malalties, de la qual es valora molt el seu ou de color marró rogenc força intens. La posta màxima se situa en 180 ous. Hi ha cinc varietats amb un patró racial comú: aperdiuada, rossa, blanca, blanquirrossa i roja. És sensible a la calor, però resistent al fred. Al voltant d’un 14% de les gallines es posen lloques (quan emet calor per incubar els ous), segons estudis realitzats ja fa uns anys a l’IRTA, mostrant un bon comportament matern. Si voleu més informació sobre la gallina empordanesa, sobre les fires i exposicions en què s’exposen, accediu al web www.empordanesa.org  i també al perfil de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa a Facebook.

 

Jaume Berenguer i Boix

President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)

Expresident i actual soci criador de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa (ACGRE)

ELS CAVALLS TENEN MOLT PER OFERIR-NOS

Avui en dia existeixen diverses maneres de connectar amb els èquids, segons els interessos de la persona: l’equitació esportiva, l’equitació social o d’oci i l’equitació terapèutica. Al Pla de l’Estany s’ubiquen un bon grapat de centres eqüestres que fan possible que el sector al nostre territori sigui divers, innovador i de qualitat.

Antigament s’empraven els cavalls per a les dures feines del camp, per a tasques militars i perquè prenguessin part en curses de tota mena. En temps de pau i amb l’arribada de la mecanització, els èquids van quedar relegats a certs àmbits esportius associats a les classes benestants i a la producció de carn. No obstant això, amb el pas del temps, la seva interacció amb els humans ha anat augmentat a mesura que han anat sorgint noves maneres de connectar-hi, fins al punt que, en l’actualitat, es poden citar tres grans vessants del cavall: l’equitació social o d’oci, l’equitació esportiva i l’equitació terapèutica.

El món del cavall encara és desconegut per a molta gent, però quan s’ha tastat i s’han despertat les passions que genera, és molt difícil resistir-s’hi.

Vessants

El vessant esportiu és, sens dubte, el més estructurat i desenvolupat. Catalunya és pionera en tres disciplines concretes: el Raid (realització d’un determinat recorregut en el menor temps possible), el T.R.E.C., Tècniques de Rutes Eqüestres de Competició (el genet i el cavall han de dominar totes les habilitats i dificultats per dur a terme un llarg passeig o una ruta pel camp) i el Horseball (el bàsquet a cavall), tot i que s’està millorant en moltes altres gràcies al foment d’aquest esport entre els més petits mitjançant els Poni Clubs.

El vessant terapèutic (l’equinoteràpia, en què s’utilitza el cavall com a eina terapèutica) ha guanyat molta importància en els darrers anys perquè s’ha vinculat a projectes molt interessants en els quals el contacte amb l’animal i la natura ajuda a millorar la salut física i psicològica (en definitiva, la qualitat de vida) de certs col·lectius que tenen unes necessitats concretes. L’equinoteràpia es divideix en tres grans àrees: la hipoteràpia (tracta persones amb trastorns d’origen neurològic, traumàtic, genètic o degeneratiu), la munta terapèutica (tracta disfuncions psicomotors, sensoriomotors i sociomotors) i l’esport terapèutic (indicat per a persones amb certa discapacitat física i funcional). Finalment, trobem el vessant social o d’oci i el seu desenvolupament a les zones rurals com a Turisme Eqüestre. De totes tres, per cert, hi ha oferta a la nostra comarca. Al Pla de l’Estany s’ubiquen un bon nombre de centres eqüestres que fan possible que el sector del cavall en el nostre territori sigui ampli, divers, innovador i de qualitat (vegeu taula).

La gran varietat de disciplines existents per practicar l’equitació afavoreix que tothom qui ho vulgui pugui gaudir-la a la seva manera: nens i nenes, joves i adults poden escollir aquella que s’adapti millor a les seves necessitats o interessos. La mateixa persona és qui posa els límits. Però el que és segur és que totes les persones rebran, d’alguna manera o altra, els beneficis per a la salut que comporta la pràctica de l’equitació, tant en l’aspecte físic com psicològic, així com els valors positius i de creixement personal que transmet.

ALGUNS BENEFICIS DE L’EQUITACIÓ:

1- Apropa a la natura i, per tant, facilita el foment i el respecte pel medi ambient i també pels animals.

2- Desenvolupa la responsabilitat i l’afectivitat -el cavall és un ésser viu que s’ha de cuidar-, la superació personal i la superació de pors, la paciència, la constància, l’autocontrol, la intuïció, la comunicació, la confiança, l’autoestima, la seguretat, la concentració i la disciplina, valors ideals per a les persones.

3- Afavoreix la correcció postural i estimula la coordinació motriu, l’equilibri, l’agilitat, els reflexos i el sentit de l’orientació.

4- Permet desenvolupar i mantenir una bona forma física i el to muscular, ja que s’exerciten i es tonifiquen els muscles de tot el cos: braços, cames, abdominals, esquena, glutis…

5- Augmenta la capacitat respiratòria i l’enfortiment del cor. 6- Potencia el treball en equip i es fomenta la socialització.

7- El contacte amb el cavall millora l’estat anímic, carrega d’energia i aporta relaxació i desconnexió, alliberant-se estrès.

8- Es tracta d’una activitat divertida i a l’aire lliure.

9- És un potent mètode de rehabilitació i teràpia en psiquiatria, psicologia i pedagogia. La seva pràctica, sota supervisió, pot aportar beneficis a pacients amb autisme, trastorn pel dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, paràlisi cerebral, síndrome de down, deficiència visual, auditiva o del llenguatge…

Les hípiques del Pla de l’Estany i les seves especialitats

Associació Esportiva la Bruguera. Formació en salts.

Can Baió. Ensinistrament del cavall per saltar en competicions d’alt nivell.

Mas Alba. Equinoteràpia.

Cavalls de Terraprim. Benestar i motivació.

Centre Hípic Equilibré. Teràpia assistida amb cavalls.

Club Hípic Banyoles. Organització de competicions esportives en l’àmbit estatal i internacional.

Club Hípic Pla de l’Estany. Passejades i rutes a cavall.

Club Eqüestre Esportiu les Alforges. Competició (horseball) i iniciació (Poni Club).

Centre Eqüestre la Campana. Escola d’equitació i competició en doma clàssica.

Equinatur. Centre de formació homologat per a professionals. Western i espectacles.

Hípica Bosquerós. Formació i competició en salt i Pony Ride.

Hípica Can Costa. Competició (horseball).

La Saga Horseball Team. Poni Club, horseball i doma.

RACES AUTÒCTONES DE LES ILLES BALEARS

Els recursos genètics animals es troben dins el grup de béns més valuosos i estratègicament més importants que té un país, ja que conformen un patrimoni de valor inestimable.

 

Cada regió o zona geogràfica té la seva biodiversitat natural i particular de plantes i animals. En el cas de les Illes Balears, aquesta particularitat és molt més marcada a causa d’un aïllament més dràstic, que ha condicionat l’aparició d’un gran nombre de races d’animals pròpies.

Aquests animals fa molts anys que conviuen, i formen part no sols del patrimoni genètic, sinó també del patrimoni cultural de les illes, ja que aquestes races no només han evolucionat a causa del caràcter de la seva pagesia, dels cultius i alimentacions, sinó també del costum i tradicions d’un poble.

Gràcies a l’esforç de molts criadors illencs, avui dia encara podem gaudir de la seva existència.

Des de la fira agraïm a totes les persones i organismes que amb el seu esforç fan possible la continuïtat d’aquestes races.

Entre elles hi podem trobar:

Races Illes Balears

APUNT DE LA CRESTA DE CLAVELL EN LES RACES CATALANES

La cresta de clavellEn la cresta de la majoria de galls i gallines de raça catalana observarem un tret característic molt peculiar: presenten, en la seva part posterior, uns apèndixs que ens recorden una flor, el clavell.

Abans, però, d’entrar en detall sobre aquest apèndix o clavell, detallarem primer la morfologia de la cresta en general.

Podem observar diferències entre crestes de galls i gallines de diferents races. Observarem que la cresta del gall de raça Prat és més gran, carnosa i ampla que no les de raça Penedesenca i Empordanesa, per exemple. Però la descripció morfològica principal i comuna de la cresta de gallines de raça catalana seria la d’una cresta senzilla, serrada amb cinc o sis puntes planes (en les nanes, el patró contempla cinc puntes en la raça Flor d’Ametller i entre quatre i sis en la raça Pairal) i on la primera i l’última punta serien més petites que les del mig, amb la base arquejada i amb tendència a seguir la nuca sense arribar a tocar-la. En les femelles trobaríem també diferències entre crestes de les diferents races, i així tindríem, segons les tres races abans comentades, crestes tombades morfològicament diferents. El patró d’aquestes races detalla que tenim una cresta totalment caiguda a un costat en la raça Penedesenca, a diferència de la Prat, que està també caiguda a un costat però amb la primera dent dreta, i en la raça Empordanesa, on la tindrà només caiguda a un costat de la meitat enrere. En les races nanes catalanes, com la Flor d’Ametller i la Pairal, aquestes crestes són dretes, tant en mascles com en les femelles.

Tal com hem dit al principi, aquesta cresta presenta un apèndix característic en la part posterior de la cresta de clavell, coneguda també popularment com a “cresta de rei”, i que en la seva descripció morfològica es descriu com a lòbul amb tendència a seguir la nuca sense arribar a tocar-la, de color vermell, i que ens ha de recordar una flor.

Després de la meva observació personal en la cria de força animals i d’observació en diversos concursos i exposicions, concloc que la simetria d’aquest clavell ha de ser en forma de creu; o sigui, amb quatre parts ben diferenciades: a dalt, a baix i als dos laterals. La sola manca d’una de les quatre parts o fins i tot un excés d’aquest dentat (rebrots) suposaria un defecte a nivell d’enjudiciament.

Aquests apèndixs ha de ser en forma plana, i es consideren un defecte apèndixs en forma rodona.

*Fotos amb detalls de cresta amb clavell correctes i amb defectes.

 

Jaume Berenguer i Boix. President de l’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP)

TERAPEUTES DE QUATRE POTES

La hipoteràpia utilitza el moviment del pas del cavall per tractar persones amb diferents afeccions físiques i mentals. El caràcter afable i perceptiu de l’equí juga un paper molt important perquè els resultats obtinguts siguin tan bons.

Liz Härtel era una gran practicant de l’equitació a la seva Dinamarca natal quan el 1943, a l’edat de setze anys, va contraure la poliomielitis. Durant un llarg període de temps, la malaltia li va impedir moure’s, però Liz no es va donar per vençuda i va decidir lluitar. Es va prometre que tornaria a tenir mobilitat a les cames i que tornaria a caminar. Així doncs, va deixar aparcades la cadira de rodes i les crosses en un racó de casa seva, i en contra de la voluntat de la seva família i de l’equip mèdic que l’atenia, va recuperar la vella afició de muntar a cavall. Va posar-hi coratge i esforç, i nou anys més tard va guanyar una medalla de plata en ensinistrament en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952). El públic només va adonar-se de les conseqüències físiques que li havia produït la poliomielitis a Liz quan va baixar del seu cavall i es va valdre de dos bastons canadencs per pujar al podi a recollir la medalla. Quatre anys després, en els Jocs Olímpics de Melbourne, va sumar la segona medalla de plata del seu palmarès en la mateixa disciplina.

Cavall_1

El cas de Liz Härtel és paradigmàtic en el món de la hipoteràpia perquè la seva història va aconseguir despertar, finalment, l’interès de la medicina empírica en l’efecte beneficiós del moviment del cavall sobre les persones, que ja es coneixia des   de l’època antiga. En efecte, els grecs aconsellaven l’equitació per millorar l’estat anímic dels malalts terminals, i en el segle VII també es receptava per combatre la gota, una malaltia que en aquella època va causar estralls. Les primeres dades contrastades arriben el 1875, any en què el neuròleg francès Chassiagnac va adonar-se, corroborar  i demostrar que els pacients paraplègics o amb trastorns neurològics milloraven l’equilibri, les articulacions i el control muscular.

Resposta

No obstant això, l’auge de la hipoteràpia no va arribar fins als anys 50 i 60, principalment a Alemanya. Des d’aleshores s’utilitza el mètode actual basat en l’establiment d’una relació directa entre el moviment del cavall i la resposta del pacient. La hipoteràpia va saltar a posteriori d’Europa als Estats Units i Canadà, on va augmentar la seva importància en la dècada dels 70, per tornar al vell continent, on països com Itàlia, França o Alemanya compten avui en dia amb més de 30 anys d’experiència en aquest camp. A Catalunya, aquesta teràpia s’ha anat introduït progressivament des de fa poc temps, tot i que ja existeix un reconeixement generalitzat respecte als beneficis que aporta. Cada vegada són més els centres especialitzats (prop de Banyoles també se’n troben) i els particulars afectats que s’interessen per aquest tractament i que l’incorporen en el seu programa de recuperació.

Però què és exactament la hipoteràpia? La paraula prové del grec Hippos (cavall) i es refereix a l’alternativa terapèutica basada en la utilització del moviment del cavall per tractar diferents afeccions físiques i mentals que ha obtingut mo

lt bons resultats. S’han donat casos de nens autistes que no mostraven cap tipus d’estimació pels seus familiars que han acabat abraçant el seu cavall, o joves en cadira de rodes que han aconseguit tornar a caminar, o nens hiperactius que són capaços de relaxar-se després de passar una temporada muntant. Es tracta de l’únic tractament en què el pacient està exposat al moviment de vaivé de l’equí, molt similar al que realitza el cos humà quan camina. Això significa que el malalt no s’enfronta passivament al moviment, sinó que es veu obligat a reaccionar enfront un seguit d’estímuls produïts pel cavall quan camina. Ha d’adaptar-se i respondre davant múltiples i diferents sensacions.

Benefici global

El pas suau transmet al genet uns 110 moviments diferents per minut. Així doncs, no hi ha ni un sol múscul ni cap zona corporal, del còccix fins al cap, als quals no arribi un estímul. Tot plegat, en conjunt, fa que el malalt experimenti sensacions que mai abans havia viscut. La reacció no és només muscular, sinó també sensorial, i afecta a tot el cos; per tant, el benefici és global. Físicament, es milloren l’equilibri i la mobilitat, però també incideix en altres aspectes, com ara la comunicació i el comportament. És per això que aquesta teràpia s’utilitza també en pacients que pateixen dificultats d’inadaptació social, ja que trenca l’aïllament d’aquestes persones respecte al món. Muntar a cavall serveix per fer front a la por, per agafar confiança i aprendre a concentrar-se, i alhora oblidar-se de les tensions i inhibicions físiques i emocionals.

Però si hi ha un punt diferencial que facilita notablement l’obtenció de resultats positius és, sens dubte, que la hipoteràpia és assumida pel malalt com una diversió. Com que es duu a terme a l’aire lliure, gaudeix de tot allò que l’envolta, sent que el cavall és viu, com ell, i percep el caràcter afable i enormement perceptiu de l’animal, que de seguida s’adona que aquella persona és diferent de la resta i es comporta de manera especial. Tot i que són molts els bons resultats obtinguts que omplen d’esperança a molta gent, la hipoteràpia no és una cura miraculosa. Està considerada com un tractament alternatiu i complementari als que s’utilitzen habitualment que permet obtenir nous estímuls que s’afegeixen als assolits mitjançant els mètodes tradicionals. Motius de sobre per, com a mínim, donar-li una oportunitat.

EL GOS D’ATURA CATALÀ, DE PURA RAÇA

L’origen d’aquesta raça pròpia i, per tant, patrimoni natural de Catalunya, és el mateix que el dels altres gossos de pastura de les altes muntanyes europees: provenen dels gossos asiàtics arribats amb les invasions de bàrbars orientals i escampats pels romans. El gos d’atura català és, morfològicament, molt semblant al Bergamasc (Itàlia) i es feia servir per vigilar els ramats a la zona del Pirineu durant el dia per la transhumància (migració estacional a la recerca de les pastures). Durant generacions, se l’ha seleccionat per treballar i per això és extraordinàriament llest, amic de l’home i fàcil d’ensinistrar. Tanmateix, no és una d’aquelles races tristes que sempre esperen ordres. El gos d’atura té un punt d’independència, d’alegria, de murrieria, d’iniciativa, sempre dins els paràmetres de l’obediència. Com que és alegre, fa molta companyia i es guanya en poc temps a les persones. Aquesta és la seva principal utilitat avui en dia. El gos d’atura català pot presumir de ser una raça pura, és a dir, que no ha patit cap modificació durant la seva existència. I cap raça ho pot dir, això. Un exemplar actual és idèntic a un de 1929.

IMG_6725

Després de la Guerra Civil (1936-1939), va ésser impossible frenar la davallada del nombre d’exemplars pel fet que molta gent del camp va marxar a les ciutats  a treballar. A sobre, l’arribada del turisme als Pirineus   va provocar la introducció de races foranes i el gos d’atura va ser infravalorat i es va anar abandonant i barrejant amb altres races. Però un bon dia de 1974, amb 17  anys, qui escriu aquestes línies era al llit amb grip i la meva mare em va regalar una enciclopèdia anglesa especialitzada traduïda al castellà en què apareixien totes les races de gos conegudes. Entre elles hi havia la nostra i li donava la mateixa importància que el pastor alemany o el pastor suïs, per posar dos exemples.

‘Això no pot ser’, em vaig dir. Així doncs, em vaig  llevar del llit d’una revolada i vaig posar-me a fer trucades. Uns dies després ens vam reunir quatre entusiastes dels animals amb una única missió: recuperar la nostra raça autòctona de gos. Vam    buscar i trobar exemplars purs a algunes granges, uns 50 en total, i a partir d’aquests registres inicials vam començar la recuperació de la raça respectant escrupolosament els aspectes estètics i morfològics, i mirant de millorar-ne el caràcter. Això sí, sense perdre les característiques del gos de treball. I la cosa va funcionar. La sang i el tipisme d’aquells gossos corre per les venes dels gossos d’avui i han marcat per sempre més la raça. Actualment, a Catalunya deuen haver-hi uns 4.500 gossos d’atura i uns 5.000 arreu del món repartits en països com ara Alemanya, França, Itàlia, Anglaterra, Finlàndia, Holanda, Israel, Japó i Mèxic.

La primera exposició monogràfica es va fer a Banyoles el 1980, i gairebé  paral·lelament, vam crear el Club del Gos d’Atura Català. D’allò ja fa 35 anys i, també hem fet parada a Campllong, al Montseny, a Barcelona, a Puigcerdà o a Ripoll. Darrerament, la seu permanent és la ciutat de l’estany. Enguany, el monogràfic, per primer cop, tindrà lloc dins la Fira de Sant Martirià perquè la mostra de races autòctones ha anat agafant embranzida i és de lògica i justícia que també s’hi exposi l’única raça autòctona de Catalunya reconeguda que porta el nom del país arreu del planeta. També per primer cop es farà en dissabte perquè sempre s’ha fet en diumenge.

Us hi esperem a tots!

COMENÇA EL COMPTE ENRERE…

La Fira de Sant Martirià de Banyoles d’enguany serà especial pels motius de sempre (el bestiar, els concursos, les parades, el racó dels pintors i dels artesans, les exhibicions, el Firestany, la tradició, la història, l’arrelament social…) i també per les novetats d’aquesta 38a edició, que són moltes i molt importants. El primer canvi, tot i que lleu, fa referència a la distribució dels diferents espais de la Fira per adaptar-se a les modificacions del nou programa i facilitar l’accés dels visitants. Així doncs, s’instal·larà una nova pista, mentre que la Fira del Dibuix i la Pintura s’ubicarà just al costat del pavelló. També se senyalitzarà millor la zona d’aparcament pels cotxes.

Però la principal modificació rau en el paper dels cavalls, que a partir d’ara es convertiran en autèntics artistes. Vivim en l’era dels espectacles de masses i els que tenen els cavallscom a protagonistes cada vegada agafen més rellevància, i la mostra no se’n podia quedar al marge. Amb l’objectiu d’augmentar l’interès i atraure més públic, sense trair la seva essència i el seu esperit tradicional, la Fira de Sant Martirià fa un pas endavant modificant la programació dedicada als cavalls; s’eliminen els concursos morfològics, però es conserven els del burro català i els animals híbrids. La nova i ferma aposta de futur són els espectacles de doma de cavalls que tindran lloc en una nova pista de dimensions més reduïdes. Una graderia permetrà sopar mentre es gaudeix en directe de les habilitats dels equins. La Fira pretén exhibir la cara més brillant del món de l’hípica. S’han programat xous eqüestresd’enorme bellesa i plasticitat durant els tres dies dirigits a petits i grans.

El compte enrere pels dies 18, 19 i 20 de novembre, quan el vessant artístic dels cavalls inundarà el parc de la Draga, ja ha començat…

FLOR D’AMETLLER, LA GALLINA ELEGANT

Sabíeu que durant la Fira de Sant Martirià ja és tradició que s’hi faci una exposició monogràfica i tingui lloc una trobada de criadors de gallines pertanyents a l’Associació d’Avicultors de la Raça Flor d’Ametller (ARFA)? Doncs enguany s’arriba a la sisena edició i se celebrarà el diumenge 20 de novembre a partir de les 10 del matí al parc de la Draga. El programa ja està tancat i consta d’una presentació del manual de selecció, de consultes veterinàries, d’un espai pràctic de debat i d’assessorament per a la selecció d’animals i, finalment, l’intercanvi de gallines d’aquesta raça entre els socis. Sens dubte, es tracta d’una molt bona oportunitat per conèixer una mica més aquesta gallina peculiar autòctona de Catalunya.

Des de fa molts anys que es cria en zones rurals i es caracteritza per ser una gallina de mida reduïda, elegant i desperta, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc, recordant els pètals de les flors de l’ametller. La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la de covar, tant els seus propis ous com els d’altres espècies. Destaca també pel seu caràcter dòcil, raó per la qual és un animal molt fàcil de criar. Des de fa poc temps es va iniciar la seva recuperació i selecció, ja que el nombre d’exemplars era molt escàs i es temia per la seva desaparició. A l’ARFA treballen per unir els criadors i garantir la conservació d’una gallina que és molt catalana, que és molt de casa nostra.

 fulleto-trobada-de-criadors-02

LES RACES AUTÒCTONES DE L’ARAGÓ, A BANYOLES

La Fira de Sant Martirià convida des de fa dos anys exemplars d’animals de races autòctons de zones pròximes per gaudir de l’oportunitat de conèixer-les ‘in situ’. L’any 2014 la regió convidada va ser les Illes Balears, mentre que l’any passat ens van visitar bestiar del País Basc. Per a l’edició d’enguany, s’hi podran veure races autòctones de l’Aragó, un territori limítrof amb Catalunya la capital del qual és Saragossa, que té una superfície de 47.720 quilòmetres quadrats i 1.277.471 d’habitants.

Segons els últims registres, a l’Aragó existeixen 15 races autòctones reconegudes de forma oficial, algunes d’elles en perill d’extinció, com ara les ovelles Churra Tensina i l’Ansotana, el cavall Hispà-Bretó o la gallina del Sobrarbe. Per contra, la cabra Moncaina ha experimentat una recuperació espectacular en els darrers anys. Una de les races més conegudes és, possiblement, la vaca Serrana de Terol, originària del sud. No obstant això, la més estesa és la Parda de Muntanya, amb més de 28.000 exemplars. A la província de Terol també es localitzen la Gallina Serrana i l’Ovella Ojinegra i la Rasa Aragonesa. Al marge d’aquestes, hi ha quatre altres races pendents de reconeixement oficial, com ara el Can de Chira, el gos pastor aragonès, el gall dindi d’Osca, la gallina serrana de Terol i l’ovella Merina de les Muntanyes Universals.

Alguns exemplars d’aquestes races es veuran al Parc de la Draga de Banyoles els dies 18, 19 i 20 de novembre.