bobovi-01

Les races autòctones catalanes III: bovines

Continuem amb el repàs de les races autòctones catalanes, i en aquesta entrada parlarem de les races bovines que inclouen: la vaca Bruna dels Pirineus, la vaca de l'Albera i la vaca Pallaresa.

La vaca Bruna dels Pirineus

L'origen de la vaca Bruna dels Pirineus se situa a les comarques de la Vall d'Aran, Pallars Sobirà, Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça, a la província de Lleida. Prové d'una antiga fusió entre la vaca autòctona catalana i bovins de raça Parda Alpina procedents de Suïssa. Malgrat que es té constància que les primeres importacions de bestiar d’origen suís es van fer a la Vall d’Aran a l’any 1980, no hi ha documentació escrita d’aquests fets fins ben entrat el segle XX, al 1922.

Des dels anys 80 aquesta raça s’ha especialitzat en la producció de carn, tot i que en els seus inicis eren vaques de triple aptitud, és a dir, a més de carn també servien per obtenir llet i per a treballar. L’any 1990 es crea la Federació Catalana de la Vaca Bruna dels Pirineus (FEBRUPI), un any en el que també des del Departament d’Agricultura de la Generalitat es va instar a crear el Llibre genealògic de la raça.

La Bruna dels Pirineus pertany al tronc Alpí. Són animals de proporcions harmòniques i les femelles pesen de 550 a 600 quilos i tenen una alça a la creu de 140cm, mentre que els mascles arriben a pesar una tona. Atès que són animals de producció càrnica, les aptituds productives, reproductives i de qualitat de canal són molt rellevants. Tanmateix, les mares han de tenir una bona fertilitat i facilitat de part, així com bones qualitats maternes, és a dir, producció lletera i cura dels vedells) i rusticitat, per adaptar-se a les condicions ambientals.  En aquesta línia, des del Departament de Ciència Animal  i dels Aliments de la Universitat Autònoma de Barcelona es continuen realitzant avaluacions genètiques i diferents propostes orientades a que la selecció genètica sigui més eficaç.

Segons la FEBRUPI, actualment hi ha més de 300 ramaders al seu control de rendiments i es calcula que el cens ronda els 30.000 exemplars.

bruna

La vaca de l’Albera

En trobem el primer rastre l’any 1148 en un document en què s’atorguen els drets de pastura de la casa reial catalana als monjos de Vallbona, que vivien als dos vessants de la Serra de l’Albera. Al 1868 apareix la primera referència pròpia de vaques a la zona de l’Albera, però no se’n fa cap descripció fins a meitats del segle XX. Es tracta d’una raça que es troba en regressió i que se situa al Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, del que en formen part els municipis de la Jonquera, Espolla i Rabós d’Empordà. Els únics exemplars formen part d’una única explotació ramadera situat al terme municipal d’Espolla.

La vaca de l’Albera viu en quasi total llibertat i basen la seva alimentació en la vegetació dels boscos i prats que té al seu abast. De setembre a març, època dels parts, les vaques baixen de les carenes on durant la tardor i l’hivern se’ls hi fa una aportació d’aliment suplementari.  Es tracta d’una raça forta i resistent, molt ben adaptada al fred de l’hivern, àgil i d’una estatura petita que li permet desplaçar-se per terrenys accidentats, una habilitat preuada per a la neteja de boscos i prevenció d’incendis.

El poc contacte amb els humans fa que la reproducció sigui natural, en completa llibertat, un fet que dificulta el controls dels parentius. El primer part arriba entre els 3 i els 4 anys i la seva fecunditat es baixa, tot i que els darrers estudis realitzats han permès observar que ben alimentades les femelles poden donar un vedell cada 12 o 18 mesos, com a màxim, un fet que les equipara amb d’altres races. En aquesta línia, això ha ajudat a desmuntar dos mites respecte a la vaca de l’Albera: la producció i la transformació dels vedells, ja que aquests estan ben alimentats tenen una evolució igual o millor que qualsevol altre raça.

 

sbac-01

Situació actual de la raça

Com s’ha comentat, tots els individus de la vaca de l’Albera surten de la mateixa explotació ramadera que es troba a la finca Baussitges, al terme municipal d’Espolla, a l’Alt Empordà que compta amb uns 500 caps de bestiar amb els que es treballa per assegurar la supervivència de la raça. Des del 2010, però, es va engegar un programa de recuperació per augmentar la població de l’espècie que ha portat que hi hagi 10 explotacions externes distribuïdes arreu de Catalunya en les que hi ha un total 500 individus.

img_20151029_155653_tcm30-384484

La vaca Pallaresa

De les tres races de vaques autòctones catalanes la Pallaresa és la que compta amb una població més minoritària, ja que compta amb únicament una seixantena d’exemplars, tot i que fa poc més de 10 anys semblava abocada a la desaparició. En aquest sentit, el reconeixement del Parlament de Catalunya l’any 2008 de la raça i la creació de l’Associació de Criadors de Vaca Pallaresa dos anys més tarda van ser dates claus per entendre la conservació de l’espècie.

L’origen de la vaca Pallaresa és confús, tot i que tot apunta que els primers exemplars van arribar a casa nostra a l’any 1.750. La seva millor època se situaria a la primera meitat del segle XX quan al voltant d’un 70% dels efectius bovins del Pirineu lleidatà eren d’aquesta raça. Aquesta espècie, però va anar perdent terreny progressivament fins als anys 80 quan només un 15% dels individus bovins pertanyien a la variant Pallaresa.

A nivell morfològic és una raça molt semblant a la Bruna, amb la principal diferència que la vaca Pallaresa és totalment blanca, que té les mucoses negres, les banyes tortes i de color cremós. Es tracta d’una vaca molt dòcil i manejable, sense problemes de part i que aguanta molt bé l’alta muntanya, capaç de suportar fortes nevades i aprofitar pastures en zones d’orografia escarpada. Actualment es destina a la producció de carn ecològica.

Després de molts anys de patir per la preservació de l’espècie la creació e l’Associació de Criadors de Vaca Pallaresa que compta amb vuit membres de diferents comarques de la Val d’Aran i Berguedà. En aquest context, un dels seus criadors i màxims exponents de la preservació de l’espècie, Ignasi Sinfreu, apuntava a finals del 2021 que el següent pas és comercialitzar la carn d’aquesta raça.