ppov-01

Les races catalanes autòctones IV: ovines

A l'equador del repàs de les races autòctones catalanes és el torn de les ovines. En aquest article parlarem de les ovelles Ripollesa, Xisqueta i Aranesa. A més, també aprofitarem per conèixer la Cabra Blanca de Rasquera.

Ovella Ripollesa

Aquesta és la raça ovina autòctona del nord-est de Catalunya que com a conseqüència de l’aïllament natural d’algunes valls d’alta muntanya i altres zones poc accessibles ha marcat l’evolució de la raça cap a diferents ecotips que han rebut denominacions pròpies com: Pirenaica, Berguedana, Queralpina i Muntanyola que es diferencien entre elles per les característiques de la llana, les banyes i per la mida dels individus.

La raça Ripollesa es caracteritza per taques marrons o negres a la cara i les extremitats. La llana, de fibra entrefina, és blanca i s’estén pel tronc i coll de l’animal, deixant al descobert el cap, les extremitats i, en animals adults, el ventre. Com s’ha comentat, segons l’ecotip, l’àrea i el sistema d’explotació, hi ha un gran marge de pes entre les ovelles adultes. Així, les femelles se situen entorn els 40 i 60 quilos, mentre els mascles poden arribar a 90 quilos. L’estàndard oficial de la raça es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, l’1 de març de 1991.

Aquesta raça es dedica tradicionalment a la producció de “xai lletó” i “xai de ramat”. També es caracteritza per la seva elevada rusticitat i moderada prolificitat, amb poc més d’un xai per part.

L’Associació Nacional de Criadors Ovins de Raça Ripollesa (ANCRI) gestiona el llibre genealògic de la raça Ripollesa des del juny de 1991, una tasca que rep la col·laboració dels Serveis de Millora i Expansió Ramadera i Genètica Aplicada (SEMEGA). El cens total de la raça s’estima al voltant d’uns 40.000 individus, tot i que el nombre d’ovelles i marrans de pura raça en actiu i registrats se situa al voltant dels 16.000 exemplars.

Ovella Xisqueta

est

La Xisqueta deriva del tronc ancestral de l’Ovis aries ibericus que, conjuntament amb l’Ojalada, l’Ojinegra de Teruel i la Montesina, conformen el “Tronc Ibèric”. Aquestes poblacions són predominants en zones muntanyoses com els sistemes Ibèric i Penibètic i els Pirineus i se les sol conèixer com “races serranes”.

Es tracta d’una espècie que des dels anys 90 va patir un procés de regressió derivat del despoblament rural i humà de les zones en les que s’ubicava, entre d’altres factors. El nucli originari de la raça Xisqueta se situa al nord del Pallars Jussà, a les Valls de Manyanet i la Vall Fosca, indrets que de fet són on es troben els animals més purs.

L’ovella Xisquesta posseeix les característiques típiques del tronc ibèric, per tant, el color de la capa és blanc uniforme, amb la pigmentació centrífuga típica i amb degradacions en negre o marró fosc al voltant dels ulls, orelles, morro i part distal de les extremitats. La llana és blanca i del tipus entrefí. Ni mascles ni femelles tenen banyes.

El bestiar oví dels Pirineus està en clara regressió, però un fet encara més preocupant, és que cada vegada hi ha menys ramaders i amb una mitjana d’edat més elevada. En aquest context, més enllà de les ajudes econòmiques per als ramaders, també hi ha altres factors atractius pels quals interessa que hi hagi ramats ovins com la preservació de les zones turístiques d’esquí, per la prevenció d’incendis i com atractiu pel turisme rural.

En la preservació d’aquesta espècie hi ha hagut diversos fites claus. D’una banda, la creació de l’Associació Catalana de Criadors d’Ovins de Raça Xisqueta (ACOXI) el 1996 i de l’altra, la instauració d’un Programa de Conservació finançat pel Departament d’Agricultura en col·laboració amb la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per últim, i no menys important, la publicació de la reglamentació del Llibre Genealògic de l’espècie.

Segons les dades de la FECOXI, l’associació que aglutina l’entitat catalana i l’aragonesa, l’actual cens d’ovelles de raça Xisqueta és de poc més de 18.000 exemplars, dels quals 400 són mascles, i el número de ramaders associats s’eleva al voltant d’una cinquantena.

Ovella Aranesa

L’origen d’aquesta raça és desconeguda, ja que la documentació històrica és molt escassa. No obstant això, s’està segur que està molt emparentada amb la raça Tarasconesa, pròpia dels Pirineus Centrals, Garona Auta i Gèrs i d’origen francès. És a partir del 2004 que coincidint amb la creació de l’Associació de Criadors d’Oví de Raça Aranesa (ACORA) quan s’inicien els estudis per caracteritzar-la morfològicament i genèticament, novament, gràcies a la col·laboració del Departament d’Agricultura i l’UAB.

El estudis permeten establir el seu prototip racial i se l’entronca filogenèticament amb d’altres races ovines pirinenques, confirmant el seu parentesc amb la Tarasconesa, tot i que no es va poder aclarir quina d’ambdues és la forma més ancestral. Així com en temps passat la barreja entre les dues espècies era habitual, aquestes barregen ja no es donen atès que tots els efectius aranesos conformen una única ramada d’estiu.

L’ovella Aranesa és una població molt rústega, amb un cap fort i amb presència de banyes en ambdós sexes, generalment en arc o enroscades en espiral i de secció triangular. En general, la llana és blanca del tipus entrefí, tot i que també existeixen altres varietats de colors. D’altra banda, les extremitats són llargues i robustes, amb amples garrons i travadors curts, unglots durs i bons aploms.

La gestió del Llibre Genealògic, creat el 2008, es gestiona des de l’ACORA i els darrers censos donen que els efectius purs no arriben als 2.000 exemplars, amb poc més de 1.800 femelles i una vuitantena de marrans repartits en 30 ramaders amb una cinquantena d’exemplars cada una.  Davant d’aquesta circumstància, la situació actual de la raça es pot considerar crítica, malgrat que en els darrers anys hi ha una certa estabilitat en el nombre d’efectius globals.

Cabra Blanca de Rasquera

Malgrat que no hi ha documentació al respecte a la presència d’aquesta raça a les Terres de l’Ebre abans de la primera meitat del segle XX, la tradició oral dels seus habitants confirma la presència d’aquesta animals. El millor moment d’aquests exemplars va ser a la dècada dels 50 quan el cens sobrepassava els 30.000 exemplars en les comarques tarragonines en què s’ubica. Els factors socials, econòmics i de política forestal van influir en la progressiva regressió d’aquest població.

Tot i l’origen incert de l’espècie, per la seva morfologia, se l’associació a l’ancestre prehistòric Capra prisca, amb influència de Capra aegagrus. Els individus són de proporcions mitjans, els pelatge predominant és el clapat de negre sobre fons blanc (70% dels individus), tot i que també hi ha individus totalment blancs (15%). Aquesta cabra es caracteritza per tenir orelles grans, caigudes i dirigides cap endavant i amb presència de banyes tant en mascles com en femelles. Tot i la varietat de formes en les banyes, en les femelles hi predominen les de tirabuixó i en els mascles de tipus cargolada. Aquest animal es caracteritza per ser molt rústec, fort i capaç d’adaptar-se als terrenys abruptes. És per això que viu a les serralades perquè són pedregoses, rocoses i escarpades.

La Cabra Blanca ha ocupat les comarques de la Ribera d’Ebre, Baix Camp, Terra Alta, Baix Ebre i Monstià, tot i que en aquesta última va desaparèixer a principis del segle XXI. Actualment, a Vandellòs, Tivissa i Rasquera són les tres poblacions on es concentra aquesta raça que, segons dades de finals del 2020 compta amb uns 4.500 exemplars i amb 22 pastors associats, tots de les Terres de l’Ebre, llevat de dos, un de Barcelona i un de Girona.

Imatges extretes de: http://ovejaxisqueta.es