Les races autòctones catalanes I

L’actual format de la Fira de Sant Martirià de Banyoles té més de 40 anys d’història, tot i que té els seus orígens a mitjans del segle XIV. En aquesta etapa més moderna de l’esdeveniment una de les aportacions més recents ha estat la introducció de la mostra de races autòctones que fa 16 anys que se celebra.

En aquesta entrada i les següents, precisament, es dedicarà a parlar de les races autòctones catalanes, dividides en cinc publicacions en les que cada una d’elles se centrarà en les races equines, bovines, ovines, avícoles i el gos d’atura. En aquest primer article, però, es farà una introducció a les característiques, els avantatges i les accions encaminades a la conservació del patrimoni genètic de les races autòctones de Catalunya.

Primer de tot cal destacar que les races autòctones, en general, s’adapten millor al seu hàbitat i als recursos existents, un fet que comporta que siguin espècies més eficients en la transformació d’aquests recursos. Amb tot, l’ús de races autòctones més enllà de l’aspecte positiu de preservar espècies genuïnes, també té un retorn en el desenvolupament socioeconòmic i en la conservació de tradicions culturals relacionades amb la ramaderia.

Posant ja el focus en què es considera una raça autòctona catalana s’ha d’esmentar que són races d’animals domèstics que tenen una identitat genètica i unes característiques morfològiques singulars. Així, segons el Catàleg de Races Autòctones d’Espanya les espècies originàries de Catalunya són les següents:

  • Equines: Ase català i Cavall Pirinenc català.
  • Bovines: vaca Bruna dels Pirineus, vaca de l’Albera i vaca Pallaresa.
  • Ovines: Ripollesa, Xisqueta i Aranesa i cabra Blanca de Rasquera.
  • Aus: gallina del Prat, gallina Empordanesa, gallina Penedesenca i oca Empordanesa.
  • Gos d’atura català

Totes aquestes races catalogades són un pou de diversitat genètica que cal preservar, més enllà del significat de la història i cultura catalana. Dins d’aquestes varietats, n’hi ha que estan en una situació més sensible que d’altres, tot i que en la majoria dels casos, els plans de conservació i recuperació han tingut els seus efectes beneficiosos en el nombre d’exemplars de cada varietat.

Com s’ha comentat anteriorment, aquestes races constitueixen la base ideal a l’establiment i la preservació de sistemes sostenibles de producció ramadera. Tanmateix, tenen un paper destacat en la conservació d’ecosistemes, a més de representar un valor afegit ecològicament parlant.

No obstant els múltiples beneficis apuntats fins al moment, també tenen algunes desavantatges respecte a races creuades. En aquest sentit, tot i que les autòctones estan més adaptes al territori, són menys productives que les seves “competidores”, arribant a casos en què han estat totalment eliminades per aquestes. Per aquest motiu, són tan importants els programes i els ajuts per a la conservació de races autòctones que s’impulsen des del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, així com els plans d’altres administracions públiques.

Totes aquestes races catalogades són un pou de diversitat genètica que cal preservar, més enllà del significat de la història i cultura catalana. Dins d’aquestes varietats, n’hi ha que estan en una situació més sensible que d’altres, tot i que en la majoria dels casos, els plans de conservació i recuperació han tingut els seus efectes beneficiosos en el nombre d’exemplars de cada varietat.

Com s’ha comentat anteriorment, aquestes races constitueixen la base ideal a l’establiment i la preservació de sistemes sostenibles de producció ramadera. Tanmateix, tenen un paper destacat en la conservació d’ecosistemes, a més de representar un valor afegit ecològicament parlant.

No obstant els múltiples beneficis apuntats fins al moment, també tenen algunes desavantatges respecte a races creuades. En aquest sentit, tot i que les autòctones estan més adaptes al territori, són menys productives que les seves “competidores”, arribant a casos en què han estat totalment eliminades per aquestes. Per aquest motiu, són tan importants els programes i els ajuts per a la conservació de races autòctones que s’impulsen des del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, així com els plans d’altres administracions públiques.