La gallina empordanesa és una raça autòctona amb orígens molt antics. Tan vetusta com la resta de la seva parentela, que deriva -tota- directament dels dinosaures. Sí, dels dinosaures. Podríem perfectament definir la gallina, en general, com un llibre d’història amb potes si es té en compte que es comença a tenir notícies del seu origen ni més ni menys que a principis del cretaci (entre 125 i 110 milions d’anys enrere). Amb aquell període de la prehistòria es connecten unes restes fòssils trobades al nord de la Xina d’uns dinosaures que presentaven unes estructures semblants a plomes que, segons els experts, servien perquè suportessin millor els hiverns freds d’aquella època i zona del planeta. Diverses investigacions científiques posteriors han descobert que aquella gallina primerenca tenia un bec amb dents i que caminava de manera molt semblant a com ho feien els seus avantpassats dinosaures. Així doncs, la ciència ha aconseguit provar de manera inequívoca que existeix una relació directa (per tant, una filogènia) entre dinosaure i gallina. Noves informacions fidedignes i contrastades indiquen que les gallines van ser domesticades fa uns 10.000 anys abans de Crist a la Xina, segurament exemplars provinents de l’actual Tailàndia i Birmània. D’aquí es van estendre cap a l’Índia i, després, cap a l’oest. Els grecs van ser la civilització responsable de la seva introducció al Mediterrani i els romans, els que van consolidar la seva presència a l’antiga Hispània un cop els celtes ja les havien distribuït per tota la península Ibèrica. Identificació Un nou salt en la història ens porta fins a l’any 1920 quan, a Catalunya, el professor  Rossell i Vilà va citar per primera vegada una raça de gallina pròpia de la comarca de l’Empordà (Girona) que ell mateix havia seleccionat i criat en els galliners de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. En moltes fires de l’època, algunes d’elles promogudes per la Mancomunitat (el que després seria la Generalitat), criadors i gent del món rural exposaven dues varietats de l’empordanesa: la blanca i la rossa. Però tota aquesta feinada d’identificació, divulgació i conservació de la raça se’n va anar en orris quan, amb l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera, la Mancomunitat es va dissoldre i tots els grups que s’havien format van anar desapareixent a poc a poc. A partir del 1933, el mateix Rossell i Vilà, en qualitat de director dels Serveis Tècnics de Ramaderia de la primera Generalitat de Catalunya, va recollir exemplars de masies de Pals i del voltant, i va reactivar la criança amb un grup de galls i gallines de color blanc i pota groga. La Granja Avícola de Caldes de Montbui va ser el feu de l’empordanesa fins que, un cop acabada la Guerra Civil, la manca d’aliments va fer minvar-ne la població. Per acabar-ho d’adobar, durant els anys 50 es van introduir al país races estrangeres més productives que van apartar les autòctones del món rural abocant-les gairebé a l’extinció. Va ser, sens dubte, l’època més fosca de la nostra gallina. Però, per sort, en algunes masies empordaneses apartades encara n’hi havia de ben vives, sanes... i en un estat de puresa força bo. Recuperació L’any 1982, per iniciativa de la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya, es va endegar un ambiciós projecte per recuperar les gallines pròpies de l’Empordà de la mà del veterinari Antoni Jordà. La tasca de purificació va tenir lloc al Mas Bové de l’Institut de Recerca i de Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), adscrit a la Generalitat, ubicat a Constantí (Tarragona). Entre els anys 1985 i 1988, el cap del programa de genètica avícola, el doctor Amadeu Francesch, va seleccionar un grupet inicial d’uns 300 exemplars, obtenint les varietats de color blanca, rossa, roja i blanquirossa. Tanmateix, a l’IRTA es van realitzar diferents estudis de millora genètica i posteriors controls productius. L’any 2004 es va reconèixer també la varietat de color aperdiuada. El 2008, Joan Pou va crear l’Associació de Criadors de Gallines de Raça Empordanesa amb l’objectiu de millorar-ne el patró morfològic, divulgar i conservar les diferents varietats de color entre els socis criadors i controlar-ne el cens. Es va iniciar un conveni amb l’IRTA, en què criadors de l’associació vam participar en un programa de conservació de la raça. L’any 2015, la Mei Pastor va refundar la citada associació, ja desvinculada de l’IRTA, que va adoptar el nom definitiu d’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa mantenint els mateixos objectius. El nombre d’exemplars censats i controlats a Catalunya se situa al voltant dels 600, aproximadament. Així mateix, també se’n troben fora de les nostres fronteres, com per exemple a Espanya, França i Alemanya. L’evolució a l’alça de les estadístiques poblacionals ens permet ser optimistes, tot i que encara queda molta feina per fer per assegurar-nos, de forma definitiva, la seva presència en un futur a llarg termini. Cinc varietats, un patró comú És una au lleugera, molt rústega i resistent a malalties, de la qual es valora molt el seu ou de color marró rogenc força intens. La posta màxima se situa en 180 ous. Hi ha cinc varietats amb un patró racial comú: aperdiuada, rossa, blanca, blanquirrossa i roja. És sensible a la calor, però resistent al fred. Al voltant d’un 14% de les gallines es posen lloques (quan emet calor per incubar els ous), segons estudis realitzats ja fa uns anys a l’IRTA, mostrant un bon comportament matern. Si voleu més informació sobre la gallina empordanesa, sobre les fires i exposicions en què s’exposen, accediu al web www.empordanesa.org  i també al perfil de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa a Facebook.   Jaume Berenguer i Boix President d’Associació d’Amics de la Gallina Pairal (AGP) Expresident i actual soci criador de l’Associació de Criadors de la Gallina de Raça Empordanesa (ACGRE)    

D’ençà que l’any 2016 la Fira de Sant Martirià va apostar pels espectacles eqüestres amb la intenció de fer un pas endavant i d’emmotllar-se als nous temps, sempre han actuat a Banyoles artistes de renom. En una edició especial com la d’enguany es repetirà la mateixa fórmula i, per tant, a la pista central es podran veure espectacles eqüestres per a tots els gustos de molta qualitat, innovadors i sorprenents. Respecte a anteriors edicions, la gran novetat per a aquest 2018 és el francès Laurent Galinier, que ens oferirà un número còmic el diumenge al migdia juntament amb dos artistes que ja han actuat a Banyoles: Lluís Pell i Florin Cristinel Harabor. Dissabte a la tarda, quan el dia s’apagui, la companyia Excalibur ens presentarà un espectacular xou amb foc. Comèdia burlesca Laurent Galinier va cultivar la seva passió per l’equitació de ben petit, però no va ser fins que va presenciar en directe una actuació de la companyia Zingaro que va prendre la decisió de dedicar-se a aquest món i planejar un espectacle propi amb el seu cavall. Actualment, és un dels artistes francesos millor valorats. A l’escenari combina destresa tècnica i comèdia burlesca, acrobàcies amb humor. La complicitat amb els seus animals, que segueixen fidelment cada un dels seus gestos, deixa tothom bocabadat. Tot plegat, en un context de diversió i simpatia que agrada a petits i grans. Hookup asian shemales for free on seniorpeople. Habilitat suprema Conegut i admirat arreu d’Europa, Florin Cristinel Harabor, també francès, ha realitzat un gran nombre d’actuacions pel vell continent –fent parada també a Banyoles- que no han deixat ningú indiferent. Les cabrioles que duu a terme sobre el cavall deixen palès que la seva habilitat és suprema. De fet, és considerat el rei del volteig cosac i de la posta hongaresa. Les seves exhibicions són, a ull de la crítica, les millors que es poden veure en l’actualitat. Doma natural Lluís Pell, català de Monells, fa temps que es dedica a la cria de cavalls de pura raça espanyola i el seu entrenament amb doma natural i doma clàssica. Els equins, imponents, galopen en cercles, s’aturen, s’agenollen i s’aixequen sobre les potes posteriors. L’espectacle de Lluís Pell, que va començar a ensinistrar cavalls quan tenia 20 anys, és una mostra de l’estètica dels moviments dels cavalls. Atrea La companyia Excalibur presenta el seu espectacle Atrea, en què els cavallers demostren la seva destresa sobre l’equí duent a terme diverses accions increïbles amb un nivell de realisme sorprenents. L’espectacularitat augmenta quan s’introdueix un nou element: el foc. Quan hagi caigut la nit, els crits dels genets i el galop dels equins ens faran remuntar a temps pretèrits... Artistes amateurs L’Associació de la Fira de Sant Martirià vol potenciar artistes del Pla de l’Estany i, per aquest motiu, aquest any es començaran a veure propostes d’artistes amateurs. La primera a trencar el gel serà Inti Schenkel, que ens oferirà un espectacle de doma en llibertat. Serà el dissabte a partir de dos quarts d’una de la tarda.

A la pista (de sorra suau), vuit cavalls, vuit jugadors -quatre en un equip i quatre, en l’altre-, dos genets per bàndol a la reserva, dues cistelles en forma de cèrcol vertical a cada extrem del camp i una pilota envoltada per sis nanses de cuir. Tres, dos, un...  a jugar! El ritme esdevé frenètic de seguida. L’acció és predominant, amb atacs i defenses constants, perquè la normativa facilita que l’espectacularitat aflori i el joc se n’aprofita. Alguns moviments tècnics deixen els espectadors bocabadats, com quan la pilota és a terra i els jugadors la recullen sense desmuntar del cavall. Aleshores, els “oooohhh!” i els “uaaaaaau!” s’escolten entre el públic en mode repetició. Tot l’enfrontament és un mostrari de jugades de combinació, d’habilitat i de precisió, sobretot en el moment de llançar a cistella. I així, fins a la finalització del matx... El horseball, una disciplina hípica en què es barregen tres esports -l’equitació, el rugbi i el bàsquet-, ha experimentat un creixement espectacular en els darrers anys al nostre país fruit de la feina ben feta per persones que senten una veritable passió per un esport en què Catalunya n’és una potència mundial. I tot plegat va començar aquí, al Pla de l’Estany... Origen Les primeres referències ens porten a l'Afganistan (el buzkashi es jugava amb una pell de cabra sense cap com a pilota) i a l'Argentina (de l’esport de tradició nacional anomenat pato). A la dècada de 1930, un militar de l'exèrcit francès, el capità Clave, que era campió del món de salt, era a l’Argentina, on va presenciar en directe un partit de pato. Li va agradar tant que va decidir adoptar la idea i importar-la a França, això sí, modificant lleugerament el reglament. A poc a poc, el vent va anar girant a favor i el horseball va expandir-se com una epidèmia (va ser certament molt popular a les regions de la Provença i la Vall del Loira) fins que en la dècada dels anys 70, la Federació Francesa d'Equitació no va tenir més remei que acceptar-lo sota el seu paraigua. What to do after you escaped from hookup party on lovelythailadies. Catalunya La història del horseball en territori català és més recent, però no per això menys interessant. Jordi Serra, del Club Les Alforges de Banyoles, va visitar el 1997 el Salon du Cheval de Tolosa de Llenguadoc i allà va veure in situ diverses exhibicions. De seguida va adonar-se que aquella disciplina tenia molt potencial: es jugava en equip, amb una pilota... i això feia que, sens dubte, fos una proposta molt atractiva pels joves; alhora, podia ser una eina molt eficaç perquè els més petits aprenguessin les bases de l’equitació. Com en tot, els inicis no van ser fàcils. En aquest sentit, la Fira de Sant Martirià va tenir una importància cabdal, ja que des de sempre ha donat aixopluc a aquest esport avenint-se a programar exhibicions. Avui en dia, després de 20 anys, Catalunya és la segona potència mundial de horseball per darrere de França. En els últims anys, el nombre de llicències federatives, clubs i competicions ha augmentat de manera exponencial. La nostra lliga compta amb uns 400 participants i 14 clubs, dos d’ells campions d’Europa: el Cardedeu, en categoria absoluta, i el Malla, en sub’16. Els jugadors catalans són considerats els millors del món i formen la columna vertebral de totes les seleccions espanyoles que competeixen al més alt nivell internacional. Pla de l’Estany I al Pla de l’Estany, què? Quin paper ha jugat la nostra comarca en l’expansió del horseball? Doncs ha tingut un paper crucial, com es pot llegir en els anteriors paràgrafs. Banyoles no només és coneguda pel rem, la natació i el triatló, sinó també i molt especialment per ser el bressol del bàsquet a cavall a Catalunya. A la comarca tenim quatre equips, el Club Alforges, el Can Costa, el Club Hípic Banyoles i el Club Horseball Banyoles, dos seleccionadors estatals (Jordi Serra, que va deixar el càrrec ara fa dos anys) i Pau Crous (que també va ser seleccionador català i actualment és el coordinador esportiu de la Federació espanyola), 12 jugadors internacionals i un Open en què hi prenen part equips de França, Itàlia i Anglaterra. Futur La previsió per als pròxims anys és prometedora. La Federació Internacional (FIHB) està enllestint un programa d’expansió mundial que inclou països en què ja es practicava el horseball, com ara Àustria i  Alemanya, però que de mica en mica va anar desapareixent. A més, el debat sobre la seva inclusió en la llista de d’esports oficials dels Jocs Olímpics continua ben viu. A casa nostra, el gran repte és que sigui més conegut, més visible i més valorat.   ON ES POT PRACTICAR HORSEBALL AL PLA DE L’ESTANY? CLUB EQÜESTRE ALFORGES Cal Veler s/n  - 17834, Camós 670440587 En Jordi Serra, responsable de l’hípica i qui va introduir el horseball a Catalunya, comenta que “les coses han canviat molt. Ara ja no és un passatemps, sinó que s’ha convertit en un esport amb tots els ets i uts que transmet uns valors als joves: disciplina, preparació física i mental, companyonia, respecte, treball en equip...”. Respecte a la importància del horseball pel Pla de l’Estany, assegura que “ha contribuït posar la comarca en el mapa. Per exemple, amb el torneig internacional. La gent ve a veure la competició i acaba gaudint de l’entorn natural que tenim”.   CLUB HÍPIC CAN COSTA Camí de Can Capell, 8 - 17844, Cornellà del Terri En Carles és el gran dels quatre germans Costa que practiquen horseball. Per ell, aquest esport està carregat de valors positius pels més joves. Explica que “fa 8 anys que ens hi dediquem i l’experiència és molt positiva. Agrada molt als joves perquè es juga en equip i això els ajuda a socialitzar-se. A més, pel mig hi ha una pilota, una garantia d’èxit”. Amb la idea d’expandir aquests valors, fa una clara demanda: “Cada cop hi ha més federats i les administracions i les empreses interessades haurien de fer més pel horseball. Construir una pista coberta de caràcter públic serviria perquè aquest esport encara fos molt millor a casa nostra”.   CLUB HORSEBALL BANYOLES Ctra. de Banyoles a Mieres, s/n (quilòmetre 31) - 17834, Porqueres 618151644 En Pau Crous té una àmplia trajectòria en clubs i hípiques de Catalunya i també de França i, per tant, és una veu autoritzada. Ell i el seu germà Adrià van ser jugadors durant 7 anys de l’equip d’elit de Chambly, al país veí, “on també entrenàvem, érem professors i preparàvem els cavalls”, recorda. “El horseball és un esport dinàmic, divertit, apassionant, que et fa sentir sensacions fortes. Té aquest vessant col·lectiu que fa que tu i els teus col·legues d’equip tireu endavant, us ajudeu i us motiveu”, subratlla.