Mas l’Arbreda la finca autosostenible que acull totes les races autòctones catalanes

A la Vall de Llémena (Gironès) s’hi poden trobar exemplarts de totes les races autòctones catalanes, gràcies al projecte que s’està desenvolupant a Mas l’Arbreda, una finca gestionada per Raquel Mora Francitorra i que és propietat de Gosbi, la marca catalana que desenvolupa aliments 100% naturals per a gossos i gats. Després de 2 anys i mig de preparació, el projecte encara la recta final per començar a rebre visites.

Actualment a Mas l’Arbreda hi trobem una vintena de vaques: 16 de la raça de l’Albera, 7 Brunes i 2 Pallareses. Respecte a les aus, tenen una vintena d’exemplars de gallines Penedesnca, Prat, Empordà i Flor d’Ametller, amb els respectius galls de cada una de les races, a més de tenir gallines Pairals, una espècie que es pot trobar arreu del país, però, que no té el reconeixement com a raça. També disposen de 3 Oques Empordaneses, d’una euga de Cavall del Pirineu, una parella i una pollí de Burro Català i una desena de femelles d’ovelles Aranesa, Ripollesa i Xisqueta, a més de 6 exemplars de cabres de Rasquera. El número d’animals actuals, però, no és definitiu ja que un dels objectius és que la finca pugui mantenir tot el bestiar que tenen i si això passa per reduïr-ne el nombre ho faran.

El confinament com a oportunitat de donar un salt qualitatiu

El projecte va donar el tret de sortida el febrer del 2020 i, per tant, es va veure afectat de ple per la pandèmia. No obstant això, el confinament “va suposar un salt qualitatiu del projecte”, segons destaca la Raquel, ja que els va permetre asseure’s i fer que cada peça tant de l’activitat agrícola com ramadera es complementin. Així, un exemple és el terreny de 5 hectàrees on hi ha plantades les oliveres serà on hi pasturaran les ovelles i les cabres.

L’elecció de les races autòctones animals, així com la varietat de les oliveres, tenen un perquè. En el cas dels animals, des de Mas l’Arbreda consideren que són les més adaptades al territori i les que millor poden contribuir a crear les sinèrgies que busquen entre ramaderia i agricultura. En aquest sentit, amb la Vaca de l’Albera estan gestionant les 50 hectàrees de massa forestal que hi ha al voltant de la finca.

Dos anys i mig després que Mas l’Arbreda comencés a caminar el projecte encara la recta final abans de rebre visitants. El que ara falta és enllestir el projecte gastonòmic en el que també hi tindran un paper predominant les races autòctones. En properes publicacions donarem més detalls d’aquesta altra pota de Mas l’Arbreda.

 

 

Ramaderia extensiva vs ramaderia intensiva

A l’hora de parlar de la ramaderia apareixen dos conceptes: ramaderia extensiva i ramaderia intensiva. En aquesta entrada explicarem les diferències entre els dos tipus.

En primer terme repassarem el concepte de ramaderia intensiva, en el que la principal característica és la forma de vida i d’alimentació dels animals que es troben a l’explotació. En d’altres paraules, aquest tipus de ramaderia consisteix en la industrialització de l’explotació en el que les bèsties es troben estabulades, sota unes condicions creades artificialment, amb la finalitat d’augmentar la producció de carn i derivats, depenent de l’animal que s’exploti, en el menor temps possible. Per tot això els animals de la ramaderia intensiva no surten a pasturar mai.

El principal exponent de la ramaderia intensiva són les macrogranges, tot i que també hi ha explotacions familiars. En general, aquest tipus de granges necessiten una gran inversió econòmica en les instal·lacions, en noves tecnologies, mà d’obra… Tota aquesta despesa econòmica es compensa amb la producció massiva, ràpida i el més barata possible.

Per altra banda, a la ramaderia extensiva a diferència de la intensiva els animals viuen lliurement, un fet que no només és beneficiós pels propis animals, sinó que també comporta diversos aspectes positius a nivell medi ambiental, des de la reducció del consum d’energia fins a la gestió forestal i la prevenció d’incendis. En aquesta línia, les explotacions extensives tendeixen a aprofitar més els recursos naturals, un fet que permet una gestió més sostenible en tots els aspectes i que beneficia la recuperació de prats i espais que havien quedat amagats o s’havien perdut.

En resum la ramaderia extensiva és un retorn als orígens de la pastura en el que els animals podien fer-ho lliurement i sense estar tancats. Malgrat que la cria en llibertat o el pasturatge hauria de ser quelcom innat en els animals, aquells que provenen de ramaderies intensives necessiten un període d’adaptació per acostumar-se a trobar els seus propis aliments. Judit Nadal, responsable de Pasturabosc que lluita per a la prevenció dels incendis amb el seu ramat de cabres ens ho explicava així: “les cabres que vam adquirir provenien d’un règim intensiu i, per tant, no estaven acostumades a menjar verd. Vam necessitar un període per tornar a naturalitzar-les, primer a la finca i després pasturant ja que al principi només menjaven allò que els havíem donat nosaltres. Per exemple, de les alzines menjaven les fulles però es deixaven les aglans perquè no n’havien menjat mai”.”

La conscienciació sobre l’impacte de la indústria ramadera en el medi ambient, així com el benestar animal d’aquells productes que consumim (carn, ous, derivats…) fa que cada vegada hi hagi més iniciatives que apostin per un sistema de ramaderia extensiva o mixte. No obstant això, la gran quantitat de productes animals que es consumeixen fan “necessàries” les explotacions intensives per donar resposta a la gran demanda que hi ha.

 

Més d’una dècada formant pastors i pastores

L’any 2009 s’iniciava el projecte de l’Escola de Pastors de Catalunya després de detectar una davallada contínua del nombre de persones que es dedicaven a l’ofici. La manca de relleu generacional estava provocant que cada vegada hi hagi menys pastors i pastores amb la conseqüent pèrdua de prats de pastura que acabaven engolits pel sotabosc. Amb l’objectiu principal de garantir el relleu generacional va néixer aquest projecte impulsat per l’Associació Rurbans.

En les 14 edicions que porten a l’Escola de Pastors ja hi ha passat 217 alumnes i més de 500 persones s’han interessat en algun moment per la formació. De fet, ja des de la primera edició, la demanda supera l’oferta de places que, actualment, se situa en una quinzena d’alumnes. Tot i aquest interès creixent per ser pastor o pagès, des de l’Escola de Pastors s’ha posat de manifest que hi ha una manca de relleu generacional a les explotacions.

La demanda d’aquest ofici ha portat l’Escola a ampliar la formació i impartir coneixements específics en aquesta matèria com ara gestió de les pastures, seguretat, maneig, orientació, meteorologia, agrupament de ramats, càrregues ramaderes o gossos d’atura.

La participació de prop d’un centenar de finques també es clau per poder desenvolupar el projecte, ja sigui per fer classes més pràctiques com també per dur a terme l’estada en pràctiques per conèixer l’ofici des de dins.

Un dels factors que tira enrere el jovent a l’hora de posar-se al capdavant d’una explotació agrícola són els dubtes sobre la viabilitat econòmica. En aquest context, des de l’Associació Rurbans treballen perquè els pagesos i pageses que formen es pugin guanyar la vida dignament i que ho facin amb projectes innovadors i sota el segell de la sostenibilitat. La visió del projecte de l’Escola de Pastors de Catalunya vol que sigui una referència del sector i un mirall per altres iniciatives semblants.

Més enllà de la formació

A banda de la formació des de l’Escola de Pastors també impulsa altres línies relacionades amb el món agrícola i ramader. Així, destaquen projecte subvencionats amb Fons Europeus, el de gestió del paisatge i prevenció d’incendis forestals amb l’objectiu de crea un mòdul formatiu i el d’una creació de xarxa d’Espais Test a l’estat espanyol, amb la implmentació d’un espai test agroforesta a la Terra Alta.

D’altra banda, per donar resposta a l’increment de l’interès per part de les administracions d’utilitzar ramats per mantenir els boscos, es vol crear una base de dades amb les institucions interessades i els professionals de la ramaderai capacitats per a la silvopastura.

Com a darrer aspecte a destacar, l’Escola de Pastors vol obrir una línia de treball per propiciar les transmissions de finques. El repte es troba en identificar i posar en contacte les persones que es volen jubilar i les que volen continuar una explotació activa.

La 15a edició de l’Escola de Pastors es posarà en marxa un cop acabi l’estiu amb el període d’inscripcions que tindrà lloc durant tot el mes de novembre. La formació que s’imparteix té una durada de 6 mesos i mig, repartits en 10 setmanes de teoria i 4 mesos de pràctiques en finques ramaderes i muntanyes repartides per tot el territori. Per a més informació es pot visitar el web www.escoldepastorsdecatalunya.cat.

Baussigtes: treballant en la sostenibilitat per crear el millor hàbitat per a la Vaca de l’Albera

Visitem la finca de Baussitges, situada a menys de 6 quilòmetres d’Espolla, a l’Alt Empordà, per conèixer el ‘santuari’ de la Vaca de l’Albera. En aquest indret, actualment hi ha més de 500 vaques, que se sumen a les que hi ha repartides a les 10 explotacions ramaderes i que ajuden a preservar l’espècie. Però més enllà de la tasca cabdal que fan per a la preservació de l’espècie també tenen altres projectes lligats amb la sostenibilitat.

El 2010 la doctora en biologia Marta Carola iniciava el projecte de Baussitges per intentar salvar la Vaca de l’Albera que, aleshores, comptava amb poc més de 300 exemplars. Tot i que la raça continua en perill d’extinció, la situació de la raça en aquest 12 anys ha millorat considerablement, i és que actualment el cens de la raça ronda el miler d’exemplars, la meitat dels quals repartits en les 10 explotacions ramaderes que també lluiten per preservar l’espècie. Aquest fet, segons ens comenta  la Marta és molt important ja que una de les preocupacions anys enrere era que qualsevol desastre natural, com un incendi, deixés, encara més, en un estat més crític a l’espècie.

La biòloga Marta Carola observant un grup de vaques mentre pasturen

 

D’altra banda, en paral·lel també porten en marxa altres projectes relacionats amb l’ecologia i la sostenibilitat, així com la conservació dels boscos. Tot i que mantenir i cuidar el ramat de vaques és el que els hi comporta més temps, també han trobat moments i col·laboració per dur a terme altres iniciatives. En aquest sentit, la Marta ens comenta que algunes d’aquestes són el projecte forestal, la recuperació de murs de pedra seca, cabanes de pastors i camins ramaders.

Pel que fa el projecte forestal destaca l’aclarida de boscos i la gestió de subproductes com el suro i derivat de les alzines o la llenya fruit de la tala d’aquest tipus d’arbres. ”No explotem els boscos de la finca, sinó volem recuperar antigues zones de pastura per a la Vaca de l’Albera” apunta Carola, i és que aquesta és una tasca essencial per fer sostenible l’activitat ramadera.

Per la seva banda, respecte a la recuperació de murs de pedra seca, principalment es duen a terme perquè quan un d’aquests cau fa que allà on hi ha les pedres sigui molt complicat que hi pugui tornar a brotar les plantes.

Són accions totes elles relacionades amb la sostenibilitat i la recuperació del que havia estat aquesta zona fins que es van començar a abandonar els camps de conreu. Iniciatives, però, que també estan totes elles lligades amb la preservació de la Vaca de l’Albera.

Les races autòctones catalanes II: equines

Les races autòctones catalanes II: equines

Com es va explicar en l’anterior article, les categories de races autòctones catalanes són les següent: les equines, les bovines, les ovines, les aus i el gos d’atura. En aquesta segona entrada, es posarà la mirada en les races equines en les que hi trobem l’ase català i el cavall pirinenc català.

 

L’ase català

L’ase català, formalment la raça asinina catalana, és potser un dels grans exponents de les races autòctones de Catalunya del qual se’n té referències des de l’antiguitat, tot i que no es fins l’any 938 que no apareix el topònim “català” en un document escrit, corresponent als arxius de la Corona d’Aragó.

La Guerra Civil espanyola va estar a punt de significar la desaparició de l’ase català, malgrat que la dècada dels 40 va ser l’època de màxim esplendor a causa de la situació de postguerra que va comportar un retorn a les activitats agràries tradicionals. A partir dels anys 50 i fins, pràcticament els 80, hi ha una davallada progressiva de l’espècie per diversos factors (crisi de preus del sector equí, mecanització del camp i l’èxode rural).

La creació de l’Associació del Foment de la Raça Asinina Catalana (AFRAC) va esdevenir clau perquè l’ase català no desaparegués, ja que, entre d’altres aspectes, va reobrir el Llibre de Registres que l’any 1978 va comptabilitzar 8 someres i 2 guarans. D’aleshores ençà ja s’han registrat 1.895 animals, 965 dels quals continuaven vius a finals del 2021. En la següent taula facilitada per l’AFRAC, es pot observar que el nombre d’adults respecte el 2018 ha augmentat, passant de 758 a 823. No ha passat, però, el mateix amb els pollins, els ases menors de 3 anys, que en el 2018 n’hi havia registrats 150 i l’any passat es va tancar amb 142 exemplars.

Els aspectes positius que es poden extreure de l’evolució del cens d’ases i criadors inscrits a l’AFRAC durant el període 1995 – 2021 és el nombre de criadors que continua creixent, i és que en els darrers tres anys s’hi han sumat 10 de nous.

Amb totes aquestes dades a la mà, des de l’AFRAC apunten que es troben davant d’un moment complicat. D’una banda, pel fet que el nombre de naixements ha anat a la baixa i també pels efectes de la pandèmia, així com la guerra a Ucraïna que està repercutint en un increment del preu dels cereals.

L’any 1995 la tasca de l’AFRAC va rebre el suport del Departament d’Agricultura i Pesca de la Generalitat amb el finançament del programa de conservació i la col·laboració de la Facultat de Veterinària de la UAB. Aquest impuls va ser cabdal per fer créixer el nombre d’exemplars i d’associats de l’AFRAC.

En aquesta línia, la Fira de Sant Martirià de Banyoles també va aportar el seu granet de sorra per la conservació de l’ase català, i és que va ser el primer esdeveniment en el que es va organitzar un concurs morfològic del burro català. Com recorda Jordi Jordana, professor del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la Facultat de Veterinària de la UAB, del 2006 fins a l’actualitat cada vegada costa més escollir els tres ases que han de ser guardonats.

Característiques de l’ase català

Actualement la raça catalanes s’apropa als 1.000 animals i es distribueix majoritàriament per Catalunya, encara que també hi trobem nuclis importants a la Catalunya Nord, Osca, Toledo i Sevilla. Animals de format hipermètric, subconcavilini i longilini, de capa negra amb decoloracions. La seva associació és l’AFRAC (Associació del Foment de la Raça Asinina Catalana) i ha contribuït, de forma important, a la creació i millora de moltes altres races mundials, com ara l’ase de Kentucky o Mammoth, l’Âne des Pyrénées o les italianes Pantelleria, Martina-Franca i Siciliana, entre altres.

La raça asinina catalana es caracteritza per ser la més alta, amb una mitjana de 1,65m, també és la que té el cos més gros, i és que un adult pot arribar als 500 quilos. El pelatge varia segons l’època de l’any, així a l’estiu té el pèl negre i curt, mentre que a l’hivern és castany fosc. Les orelles de l’ase català es diferencien d’altres races perquè sempre apunten cap amunt, llevat quan neixen que les tenen abaixades, tot i que una setmana després ja les tenen amunt.

Davant de la situació actual de regressió en el nombre de naixements d’ases i dels efectes de la pandèmia i de la guerra, el repte de l’AFRAC és sortir d’aquest sotrac. Des de la vessant investigació també miren de reüll el tema de la consanguinitat, per evitar problemes i que els ases catalans continuïn mantenint les seves característiques principals.

El cavall pirinenc català

L’altra espècie autòctona catalana equina és el Cavall Pirinenc Català (CPC) que es localitza a 7 comarques dels Pirineus i Prepirineus catalans i que principalment s’utilitza per a la producció de carn. L’origen d’aquesta espècie la trobem al Cavall Català, raça de tir lleuger extingida a mitjans del segle passat. Tot i que es parla d’aquesta espècie des de mitjans del segle XX, no és fins l’any 2007 que se’l denomina com a Cavall Pirinenc Català i des del 2008 que es reglamenta i es crea el Llibre Genealògic que gestiona la Federació d’Associacions de Criadors de Cavall Pirinenc Català (FECAPI).

El CPC és un animal de temperament tranquil, però vigorós i que la seva alçada oscil·la entre l’1,45 i l’1,60 metres i amb un pes superior a la mitja tona. Presenta una gran varietat de pelatges, tot i que els bàsics són l’alaltzà, el castanya i el negre com així consta a l’Estàndard Racial.

La tardana regulació de l’espècie, així com de la creació del Llibre Genealògic va portar problemes per crear una pauta i uniformar la població i els productes derivats del Cavall Pirinenc Català. De fet, a partir d’aquest moment va ser quan es va treballar en la conservació i millora de la raça des del punt de vista de manteniment de la diversitat genètica per minimitzar els nivells de consanguinitat. Fruit d’aquesta tasca es va engegar el Programa de Selecció i Millora Genètica, orientat a la millora de les aptituds maternals i càrnies de la raça, amb l’objectiu últim de produir un pollí per a carn de qualitat i bon creixement.

La FECAPI està formada per diverses associacions: la Criadors de Cavalls de la Cerdanya; l’Associació Professional de Ramaders d’Equí d’Hispà-Bretó del Pallars Sobirà; l’Associació Criadors i Propietaris de Cavalls Hispanobretons de l’Alt Urgell;  l’Associacion de Pagesi-Criadors deth Shivaus Cavall Pirinenc Català dera Val d’Aran; l’Associació de Criadors d’Eugues de Muntanya del Ripollès; i l’Associació Professional d’Equí de Muntanya “Pirineus de Lleida” que agrupa les comarques del Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. Segons la FECAPI en el darrer cens de CPC del 31 de desembre del 2021 es van comptabilitzar 4.262 femelles, 542 mascles i en el darrer any van néixer un total de 2.876 pollins, unes xifres que denoten que la població d’aquesta raça s’ha estancat.

Imatges extretes de fuives.com

 

 

Les races autòctones catalanes I

Les races autòctones catalanes I

L’actual format de la Fira de Sant Martirià de Banyoles té més de 40 anys d’història, tot i que té els seus orígens a mitjans del segle XIV. En aquesta etapa més moderna de l’esdeveniment una de les aportacions més recents ha estat la introducció de la mostra de races autòctones que fa 16 anys que se celebra.

En aquesta entrada i les següents, precisament, es dedicarà a parlar de les races autòctones catalanes, dividides en cinc publicacions en les que cada una d’elles se centrarà en les races equines, bovines, ovines, avícoles i el gos d’atura. En aquest primer article, però, es farà una introducció a les característiques, els avantatges i les accions encaminades a la conservació del patrimoni genètic de les races autòctones de Catalunya.

Primer de tot cal destacar que les races autòctones, en general, s’adapten millor al seu hàbitat i als recursos existents, un fet que comporta que siguin espècies més eficients en la transformació d’aquests recursos. Amb tot, l’ús de races autòctones més enllà de l’aspecte positiu de preservar espècies genuïnes, també té un retorn en el desenvolupament socioeconòmic i en la conservació de tradicions culturals relacionades amb la ramaderia.

Posant ja el focus en què es considera una raça autòctona catalana s’ha d’esmentar que són races d’animals domèstics que tenen una identitat genètica i unes característiques morfològiques singulars. Així, segons el Catàleg de Races Autòctones d’Espanya les espècies originàries de Catalunya són les següents:

  • Equines: Ase català i Cavall Pirinenc català.
  • Bovines: vaca Bruna dels Pirineus, vaca de l’Albera i vaca Pallaresa.
  • Ovines: Ripollesa, Xisqueta i Aranesa i cabra Blanca de Rasquera.
  • Aus: gallina del Prat, gallina Empordanesa, gallina Penedesenca i oca Empordanesa.
  • Gos d’atura català

Totes aquestes races catalogades són un pou de diversitat genètica que cal preservar, més enllà del significat de la història i cultura catalana. Dins d’aquestes varietats, n’hi ha que estan en una situació més sensible que d’altres, tot i que en la majoria dels casos, els plans de conservació i recuperació han tingut els seus efectes beneficiosos en el nombre d’exemplars de cada varietat.

Com s’ha comentat anteriorment, aquestes races constitueixen la base ideal a l’establiment i la preservació de sistemes sostenibles de producció ramadera. Tanmateix, tenen un paper destacat en la conservació d’ecosistemes, a més de representar un valor afegit ecològicament parlant.

No obstant els múltiples beneficis apuntats fins al moment, també tenen algunes desavantatges respecte a races creuades. En aquest sentit, tot i que les autòctones estan més adaptes al territori, són menys productives que les seves “competidores”, arribant a casos en què han estat totalment eliminades per aquestes. Per aquest motiu, són tan importants els programes i els ajuts per a la conservació de races autòctones que s’impulsen des del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, així com els plans d’altres administracions públiques.

Totes aquestes races catalogades són un pou de diversitat genètica que cal preservar, més enllà del significat de la història i cultura catalana. Dins d’aquestes varietats, n’hi ha que estan en una situació més sensible que d’altres, tot i que en la majoria dels casos, els plans de conservació i recuperació han tingut els seus efectes beneficiosos en el nombre d’exemplars de cada varietat.

Com s’ha comentat anteriorment, aquestes races constitueixen la base ideal a l’establiment i la preservació de sistemes sostenibles de producció ramadera. Tanmateix, tenen un paper destacat en la conservació d’ecosistemes, a més de representar un valor afegit ecològicament parlant.

No obstant els múltiples beneficis apuntats fins al moment, també tenen algunes desavantatges respecte a races creuades. En aquest sentit, tot i que les autòctones estan més adaptes al territori, són menys productives que les seves “competidores”, arribant a casos en què han estat totalment eliminades per aquestes. Per aquest motiu, són tan importants els programes i els ajuts per a la conservació de races autòctones que s’impulsen des del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, així com els plans d’altres administracions públiques.

Igual d’eficient (o més) que les altres

 

La Gallina Nana de Flor d’Ametller és de mida reduïda, però això no li impedeix incubar els seus ous i la d’altres espècies, la seva gran utilitat en el galliner, tan bé com la resta de races catalanes més grans. Respecte a la posta, va per davant de totes…

De les més conegudes de raça nana, autòctona catalana i present des de fa molts anys en el món rural, la principal localització d’aquesta gallina se situa a la meitat sud i a l’interior de Catalunya. Es caracteritza per ser de mida reduïda, elegant, desperta i espavilada, de diferents colors de base, però sempre clapada de blanc recordant els pètals de les flors de l’ametller. D’aquí el seu nom. Coneguda també popularment com a quiques, peterrones o  periquines, entre altres denominacions.  

La seva gran utilitat en el galliner ha estat sempre la d’incubar, tant els seus propis ous com la d’altres espècies, malgrat que el seu caràcter dòcil fa possible que sigui un animal molt fàcil de criar. Es tornen lloques amb facilitat, i en les masies i cases de pagès les utilitzaven per incubar tant ous propis com d’altres aus, mantenint índexs de fertilitat dels ous propis d’un 95% i d’incubabilitat dels ous fèrtils del 90%.  

Estàndard 

A finals de la dècada dels noranta del segle passat, arran de l’exposició monogràfica de races autòctones celebrada a Montbrió del Camp, el senyor Ignasi Ferré de Valls va presentar una parella d’aquesta raça. Això va ser la punta de llança que va animar als membres d’una jove Aviraut (empresa especialitzada en races autòctones, a través d’un treball en equip format per l’Amadeu Francesch, Josep Ferré i Montserrat Ribas) a iniciar unes primeres tasques de recuperació i selecció de l’esmentada raça, definint així les seves principals característiques morfològiques i establint ja un primer estàndard.  

Més endavant, l’any 2008, es va crear a Rodonyà (Alt Camp) l’Associació de la Raça Flor d’Ametller (ARFA) amb l’impuls de criadors, com ara Josep Ferré, Xavi Jiménez, Ramon Amenós i la presència del mateix Ignasi Ferré, amb l’objectiu d’agrupar criadors per assegurar la seva preservació i la seva millora morfològica en totes les seves varietats de color presents. S’iniciava una nova etapa de treball d’estandarització amb la participació en certàmens per promocionar-la i redactar un patró ja força complet. D’aleshores ençà, en un estat de selecció i homogeneïtzació ja considerable, han anat apareixent nous colors, un augment de socis criadors i una junta renovada per seguir treballant i avançant amb aquesta petita raça. 

Posta 

El pes dels seus ous estan al voltant dels 38 grams. L’Inici de la posta sol ser al cap de quatre mesos i mig de vida i, per tant, més aviat que les races catalanes de mida gran, en què les gallines pesen uns 500 grams. El mascle també arriba a la seva maduresa sexual al voltant d’aquesta edat i pesarà uns 700 grams, aproximadament. Una vegada arriben a adults, la gallina pesarà uns 800 grams i el mascle, 1.100. 

Les seves característiques morfològiques són les següents: cresta senzilla amb cinc dents, amb presència de clavell i dreta en ambdós sexes; orelletes blanques; iris de l’ull ataronjat, tarsos blancs i que poden tenir taques negroses en la varietat negra. Destaca també que existeixen moltes varietats de color, com ara la Negre Clapejat, Aperdiuat daurat fosc, Aperdiuat platejat, Porcellana, Mistela, Coll de Palla, Llimona, etc. 

Més informació: www.flordametller.net 

Text: Jaume Berenguer i Boix Foto: Josep Ferré i Guinovart 

Equinoteràpia a Girona

Equinoteràpia Girona – Mas alba
Procés terapèutic per a cada persona

Al Mas Alba, situat al mig de la natura, és un lloc ideal per a desconnectar de la rutina setmanalperò a diferència d’altres masos, en ell i trobem un valor afegit, el procés terapèutic adaptat a cada persona.

Per a fer-ho, Mas Alba utilitza diverses tècniques, entre elles l’Equinoteràpia, que consisteix en una teràpia física i mental, en el qual l’element central és el cavall i la interacció amb aquest.

El Mas, hi treballen professionals de diferents àmbits, per tal de donar una resposta holística i adequada a cada persona que assisteix el centre. Als professionals se’ls i sumen els cavalls. Mas Alba disposa de cavalls de diferents caràcters, habilitats i complexitat física, els quals permeten un tractament personalitzat i adaptatiu a totes les afinitats de les persones.

En quins casos és favorable l’equitació terapèutica 

La Equinoterapia es pot aplicar en un gran ventall de casos:

– Patologies neurològiques: paràlisis celebral, esclerosis múltiple, etc.
– Transtorns mentals i psíquics
– Autisme
– Síndrome de Down
– Transtorns de l’Aprenentatges (TDA, TDA-H)
– Discapacitat auditiva, visual i/o sensorial
– Malalties neurodegeneratives
– Alteracions alimentàries: anorèxia i bulímia
– Etc.

Quins són els beneficis de l’equinoteràpia 

Si parlem de beneficispodem separar-los amb 4 grans grups:

Efectes Sociomotors: 

  • Desenvolupament de la comunicació no verbal 
  • Augment de l’atenció i la concentració mental 
  • Superació de pors personals 
  • Increment de l’autoconfiança i l’autoestima 
  • Desenvolupament de la voluntat 
  • Augment de la capacitat d’adaptació 
  • Disminució de l’impuls agressiu 
  • Desenvolupament del comportament cooperatiu 
  • Augment de la responsabilitat 

Efectes Psicomotors: 

  • Estabilització del tronc i el cap 
  • Desenvolupament de l’equilibri horitzontal i vertical 
  • Construcció de la simetria corporal 
  • Foment de la coordinació psicomotriu 
  • Desenvolupament de la lateralitat 
  • Increment de l’elasticitat, l’agilitat i la força muscular 

Efectes Neuromotors:

  • Regulació i tonificació muscular
  • Inhibició dels reflexes tònics i moviments associats
  • Automatització del patró de la marxa

Efectes Sensomotors:

  • Foment de la integració sensorial
  • Desenvolupament de la consciència i de la imatge corporal

Unes de les grans qualitats de l’equinoteràpiaés la capacitat d’adaptar-se a qualsevol tipus de persona i la seva patologiadepenent de les necessitats d’aquesta, es selecciona un tipus d’àrea d’actuació. 

Equinoteràpia Social

Procés que combina la tècnica de l’equitació, amb el coneixement del món del cavall amb la necessitat d’educar. Així, la teràpia busca aprofitar la relació amb el cavall per ajudar a les persones a treballar les seves habilitats i limitacions socials. 

El cavall participa com a mediador durant la sessió, i s’ha demostrat que en aquest tipus de teràpia, l’animal té una gran capacitat d’empatitzar amb la persona, essent capaç d’estimular el caràcter social d’una persona tímida o amb bloquejos afectius. Ajudant a les persones a acceptar-se a si mateixes, ja que els cavalls ens accepten tal com som.

Equitació Terapèutica

En la teràpia, la persona que la pràctica s’implica en alguna acció relacionada amb la cura del cavall, ja sigui el moment de la higiene, durant la preparació del material, o en el moment de muntar. En aquesta no s’ensenyen habilitats d’equitació de manera específica, sinó que el cavall participa com a motivador, permetent al terapeuta treballar els diferents objectiusels quals busquen treballar amb les àrees psicològica-cognitiva, comunicativa, psicomotriu, social i aprenentatge. 

Hipoteràpia

És una modalitat de teràpia assistida pel cavall, que va dirigida a aquelles persones que pel seu grau de discapacitat física i/o cogniva o psicològica no pot exercir gairebé cap acció, o cap acció sobre el cavallEls objectius de la hipoteràpia es basen en l’àrea física-motriuaprofitant el moviment tridimensional del cavall muntant al pas. També es treballen objectius d’altres àrees com la comunicació la socialització i l’autostima. 

Altres Serveis:

 A part de la implicació terapèutica, Mas alba ofereix diverses activitats d’equitació, casals, turisme inclusiu, així com a voluntariat. 

 

Equinoteràpia Girona – Mas Alba (2 de febrer de 2022). https://www.equinoterapia.es

Dolça Abella

Dolça Abella, de la Costa Brava al Pirineu Gironí, mel de muntanya

La Laura i en Sergi, són els propietaris de Dolça Abella S.C, una petita empresa apícola familiar. Aquesta està situada a Crespià, on tenen l’obrador, la botiga i realitzen la cria d’abelles. Des d’aquí, porten unes 300 colònies, treballant a partir d’un maneig integrat i sostenible.

La seva Història

Tot comença l’any 1998, quan un jove Sergi, es va comprar un llibre d’abelles i el primer rusc amb un amic, a partir d’aquí començaria una afició la qual l’any 2010 s’acabaria materialitzant amb l’entrada al projecte de la Laura, i la formació de Dolça Abella S.C.

Des de Dolça Abella, s’apliquen tècniques d’apicultura artesanal, amb l’al·licient afegit que en aquestes si apliquen tècniques més professionals en la construcció de les caixes i en la cria de les abelles. 

Mel del litoral… 

Formats en les tècniques d’apicultura orgànica, integrades a l’explotació, recol·lecten mel i pol·len on la tramuntana i el mar modelen una terra agresta i salvatge. En aquest entorn, l’abella s’alimenta duna flor única, com la del Cap de Creus, I la serra de l’Albera amb boscos feréstecs i esquerps que protegeixen els prats silvestres que s’hi troben els seus peus. 

Pujant a la Garrotxa…

Mirant a l’Empordà, però ja a la Garrotxa, s’hi troben les diferents arbredes, i muntanyes que agafen altura cap amunt el Pirineu. És aquí on les abelles elaboren una Mel que descriu la Garrotxa Empordanesa. 

Terra endins i boscos mediterranis… 

Cap a l’interior, al mig del massís de les Gavarres, hi tenen els seus ruscs en indrets sorprenents, cal destacar la mel que recol·lecten a les muntanyes dels voltants del Pla de l’Estany i de Crespià, zones amb gran diversitat de flora on aprofiten el potencial de l’entorn per extreure una mel única. 

De la Costa Brava al Pirineu Gironí, en constant moviment…

Quan a l’estiu la calor eixuga les flors, traslladen les abelles a diversos punts del Pirineu Gironí I al Parc Natural de les Guilleries-Savassona. Llocs on la mel assoleix una qualitat excel·lent, gràcies a les muntanyes altes i pures, els boscos mediterranis, els rius I els prats plens de flors. 

Apicultura i molt més…

A banda de la producció de Mel, Dolça Abella també s’involucra en altres serveis que giren el voltant del món de l’apicultura. Entre ells cal destacar l’apiteràpia, disciplina que consisteix amb el millorament de l’estat de salut mitjançant els productes de les abelles. La mel, el pol·len, el pròpolis, jalea real, la cera i l’apitoxina.
A més, l’empresa també ofereix serveis d’extracció i recuperació d’eixams, tasts de mels, i tallers. 

 

Informació extreta del lloc web: 

Sergi Prada. (26 de gener de 2022). https://www.dolcaabella.com/ 

La col·laboració del ruc català amb la biodiversitat

LA COL·LABORACIÓ DEL RUC CATALÀ AMB LA BIODIVERSITAT

Som propietaris d’una finca forestal que durant dues generacions només s’hi va practicar una gestió forestal extractiva, és a dir, tallades importants d’alzina i no sempre ben executades des del punt de vista silvícola. Quan la vam comprar fa uns deu anys la vam trobar una mica desendreçada… 

El primer que vam fer va ser elaborar un Pla de Gestió Forestal (PGF) amb l’objectiu de recuperar el bosc i obtenir unes pastures dignes. I teníem clar que la neteja del sotabosc s’havia de fer amb rucs per dos motius: perquè fos sostenible i perquè volíem un ramat de ruc català per col·laborar en la pervivència de l’espècie.  

El ruc català, com totes les races autòctones, té un gran valor, i no tan sols pel que representa de record viu per a la nostra història i cultura. Tots els exemplars pertanyen, generalment, a troncs genètics molt allunyats de les races industrials i, per tant, són dipòsit d’una diversitat genètica que cal preservar.

En ser explotats majoritàriament en règim extensiu, en pasturatge, els rucs catalans constitueixen la base ideal per a l’establiment i la preservació de sistemes sostenibles de producció ramadera, i contribueixen de forma destacada al manteniment d’ecosistemes de gran valor paisatgístic i ecològic. Mantenir ramats de  rucs com a element netejador del sotabosc per a la prevenció d’incendis forestals és un objectiu, però n’hi ha d’altres com ara la recuperació de prats de dall seminaturals i la preservació del paisatge en mosaic. 

Allà on hi ha rucs, els prats estan ben conservats amb una proporció d’espècies interessant i tenim un bosc mixt de roure i alzina on fa goig de passejar! I ells estan  feliços i sans!  

Si tenim en compte les noves directrius de gestió forestal d’aquest país, amb la tendència a augmentar prats de dall seminaturals gestionats amb ramaderia extensiva i evitant la sobrepastura, a aquests animals se’ls gira feina! Ens poden ajudar i molt amb la gestió del bosc a Catalunya. Sols cal fer plans i introduir una mica de ciència. 

Teresa Faine Codina